arcuèlh

dilluns, de novembre 13, 2006

De la democràcia en Grècia... quina democràcia volem ?

Me sembla important de tornar a las raiças de la nòstra civilizacion, Montaigne, Montesquieu o La Boétie avián de lors tempses fargat una pensada sus aquesta meteissa basa, quand los franceses avián jà destusits l'èime de la democràcia parlamentària del Ducat d'Aquitània, que mesclávan çò que los Grècs sonávan tirania, autocràcia e democràcia. E donc se i son passats, me sembla important d’i tornar coma els, non pas per dire als franceses çò que cal far, mas per saber ont anem coma occitans e occitanas democratas.
Es donc sempre bon de fargar una «evaluacion de la democràcia», Anne Baudard zo faguèt dins una fin de capítol del meteis nom, dins lo seu libre editat recentament a París «Qu'es-ce que la democratie ?». Aital podem legir causas que pòrtan valors tanben per la nòstra democràcia francesa en Occitània, mas que permet pas de resòudre lo problèma francés en Occitània, encara que ?
Donc, legissem en pagina 24:
«Tre la debuta, la democràcia es de laudar o de criticar, laudada pels unes, regetada pels autres ; laudada car regime de libertat e d'egalitat, criticada, suspectada, car regime d'uniformizacion, de nivelament, de supression dels eleits e de constanta desvirança de cara a la lei. La modernitat reactualiza e avita los partiments. Objècte polemic o "problèma" per la filosofia politica, la democràcia sembla pas clavada a l'objècte unitari, un còp passat la semantica simplista e illusòria de l'etimologia: "poder del pòble".
De qual poder parlem, e de quin pòble ? Pòble-nacion, pòble-plèbe ? Ancians o Modèrnes se son atudats a còps sus las meteissas criticas, las meteissas aporias. Qu'es aquò que fai l'esséncia d'aqueste regime que enlugarna atanplan que descaça, que fomenta, a còps al meteis moment, uèi atanben ièr, espèr e cranhença, fisença e desfisença ?»

Sabem nosautres occitans e occitanas, çò que volguèt dire uniformizacion per nosautres: «il faut bien parler la même langue pour se comprendre», etc.
La supression dels eleits, se farga de tres manièras : - exportacion sus d'autres continents, legir per aquò far l'«Eldorado des Aquitains» per Jacques de Cauna [aital son devenguts, en contradiccion ambe l'èime occitan, anti-umanistas e esclavagistas a Santa-Domenja o en Loisiana, puèi colonizadors al Viet-nam o en Índia], -usança de las loras competéncias per la colonizacion d'oltra-mar, o quitament aprèp rentatge de cervèl sul meteis territòri [escòla del Jules Ferry fargada coma una aisina de guèrra -alfabetizacion en francés per èstre entenduts pels e dels militars franceses- contra los alemands e sancierament tota l'Euròpa continentala], -o tot simplament matança, a la torn del Hâa a Bordèu per exemple, entre 1453 e 1570, ambe las expropriacions de populacions occitanas remplaçadas per populacions Peitavinas e francofònas, mas tanben e per un autre exemple important, los massacres protestants de per matar la republica del Midi.
La desvirança de cara a la lei, es la question de saber se una lei votada a París es convenenta en Occitània, es que lo motle francés es apropriat per Occitània ? Nos pausem alara la question de l'unicitat de çò de legal, l'objècte unitari que es la democràcia e l'espaci geografic que s'impausa. E quand lo Parlament d'Aquitània podiá encara viure fàcia al rei, èra jà una faiçon d'adaptar al terrenh leis del poder central, causa que lo despotisme reial francés a annulat aviat e que la republica afortiguèt, dinc en junh de 1992, quand un socialista a l'A.N. argumentèt que lo rei aviá signat un edicte pel francés unenc e que caliá pas ne desmòrdre, quitament per èstre "bon republican".
«Objècte unitari» : Aquesta idèa d'una democràcia unenca es tanben encara viva dins l'esperit dels franceses, quand se díson democratas e que se pènsan en modèl de totas las democràcias, e donc enebíson totas idèas de democràcia occitana que seriá desligada de la francesa, parier pels bretons, bascos, catalans, còrses, savosians, alsacians, etc.
«Pòble-nacion» : aqueste questionament de la definicion de nacion es vertadierament essenciala per bastir una vertadiera democràcia, aital se pòt bastir una democràcia sense aver definit la nacion coma se faguèt al sègle XIXen per respondre a aquesta idèa englobanta e colonizatritz de la nacion-ciutadana francesa, la de l'Ernest Renan ancian josiu e integrista catolic, que refusa a mantunas nacions de sobreviure, car dominada pel seu "ontologic ben" ? Aital la question se pausa encara en França de la mescla dels concèptes politics de ciutadanetat e de nacionalitats.
«Pòble-plèbe» : Personalament ai mestièr de complement d'informacion sus la paraula "plèba", e coma lo saber es tanben utile per totes e totas per poder parlar o desparlar, vaquí la definicion, o puslèu, la variacion semantica, diacronica, que ai trapada dins lo "Dictionnaire européen de la philosophie" :
«Populus, plebs, gens - Los ancians noms genealogics se vóidan de lors sentits institucionals e socials per tornar una nomenclatura de divisions territorialas. Cada lenga plaça un novèl engatjament la seuna terminologia. La quita manièra que aquesta transformacion se farga dins las diferéncias de las lengas es emplenada d’ensenhaments, car las lengas an pas lo meteis biais d’èstre indo-europèu. Lo latin l’es per sa fidelitat a las usanças ancianas, al vocabulari de las institucions, quitament quand aqueste vocabulari cobrís realitats desprieras ; lo grèc de manièra capvirada, per la persisténcia del modèl primitiu organizan una nòva seria de designacions. » É. Beniveniste, Le Vocabulaire des institutions indo-européennes, t.1, p.310 sq. […] B. «Populus», «plebs» - A travèrs aquestas tres definicions (organisme ligat pel dreit, assemblèa dels ciutadans, totalitat de la populacion ciutadana), populus es pas clarament plebs. Del punt de viste juridic, la plèba amassa los proletarii, los quí, a la debuta, son fòra del populus – es de dire fòra las legions. D’aquí la formula arquaïca : populus plebsque. En seguida, la plèba amassa pauc a pauc lo populus, mas sèrva lo seu sentit exclusiu de grope exterior a las familhas praticianas (Gaius, Institutiones, 1,3 ; Aulu-Gelle, Nuits attiques, X, 20, 5). Dels tempses republicans, lo mot vòl donar mai generalament totes los que son pas consitariament als òrdres superiors (senadors e cavalièrs de Roma, decurions de las províncias). Plebs acaba donc per èstre «la massa populara», «lo bàs pòble» e pòt devenir sinomin de «paures» (Ciceron, De republica, II, 39, De legibus, II, 59). Dins aquesta accepcion, lo mot a mantunes parallèls : multitudo, turba o encara vulgus, que renvia al grope lo mai bàs de las plebs. Aquestes mots, acompanhats d’un adjectiu depreciatiu, pòrtan sovent una connotacion morala :«multitudo indocta, multitud d’ignorants, plèba e bàs pòble]» (Ciceron, Pro Murena, 38 e 70 ; Pro Milone, 95).// Per aquesta coloracion, morala e sociologica, plebs s’aprosma del grèc plèthos, dementre que populus de dèmos. // Aquesta definicion patís çaquelà de las excepcions al moment final de la Republica, quand dins lo vocabulari politic que populus s’emplega per dire la plèba (en çò de Salluste o Tite-Live) ; devath l’Empèri, la confusion s’en anirà pujant, per rason de l’aflaquiment dels poders del populus. Una mesclanha que se trapa dins los tèxtes grècs dels tempses, que dèmos acaba per dire l’idèa de «monde» o de «populassa» (Dion Cassius, 74, 33)»
D’aquesta complexitat d’interpretacion possibla, d’aquesta diacronia, que nos cal causir per «plebs», plèba ? Me sembla que la definicion primièra, essenciala, es la definicion que devem tornar trapar; mas es un punt de viste que me cal far partatjar en Occitània, l'anament es democratic. Per exemple, l’occitan es pas la lenga d’unes eleits [escòla bilingüas de l’E.N. o escòla Calandreta, coma las avem desiradas], mas la lenga de la plèba, per totas e per totes, una lenga ciutadana; en foncion d’aquò, nos cal una politica lingüistica per la plèba.
«Ancians e Modèrnes» son las categorizacions de classa de pensadas politicas e filosoficas de la Grècia antiga.
«Aporia», puèi tanben me cal far una visita sus la paraula "aporia", dins lo "Dictionnaire culturel" editat en 2005 e que ai tradusit en occitan : n.f. (ab. 1789, apore 1704 ; emprunt al latin ecclesial aporia, mot grèc, de a- privatiu (> 2 a-) e poros «camin») log. Dificultat d’òrdre racional vist sense cap, contradiccion absoluda -> paradòxe (logica).
Las aporias francesas son donc dificultats ontologicas al sistèma francés, paradòxes sancièrs a lor pensada, unes camins tòrts, causas que acabi pas d’explicar per aqueste blòg.
D’aquestas aporias francesas nos pausem la sampitèrna question occitanista de saber se avem de far a un Pòble-nacion en França, o un Pòble-plèbe en França, aital seriá un ensemble unenc: las gents de França ? Veire un sol cap es estat sempre lo concèpte de nacion-pòble que la França a volgut fargar dins la mesura que sábon que i a mantunas nacions en França, e lo devís del rei que los borgeses franceses an descapitat, me sembla la pròva que zo sábon, e en l’amagar l’acte pròba tanben qu’o sábon.

Mai d'informacions, en lenga catalana, sus la democràcia a Atèna : http://www.xtec.es/~jortiz15/atenes.htm e http://www.xtec.es/~msolana/tot/grecia/vida.htm e una informacion d'una entrepresa a prepaus del tèma : http://www.euroaventura.net/catala/homecast/lasal/dracma/index.html#1