Companatge

Lo companatge èra a l’Edat Mejan una faiçon de consomar lo pan entre vesins, e sovent en defòra de la taula, aqueste mòde es estat adobat al entorn de la scèna, una taula mitica, e lo companatge es damorat dins las glèisas catolicas del continent europèu e tanben sus la planeta. Mantunes explícan la cultura coma bastida suls fenomèns religioses, sovent per los criticar coma manipuladors, a l’imatge de la manipulacion religiosa suportada en Occitània pendent los assassinats dels bons cristians, e avalizada fins ara pel poder central francés malgrat totes los cambiaments de regimes. E tanben la cultura aital mondializada per la religion es pensada en defòra de la lenga e del seu desvolopament. La multiplicitat de las religions a portat un mercat de las concurréncias religiosas, que pòrta los religioses a se minjar los uns los autres. Es l’inquisicion catara perlongada en Espanha, puèi contra los protestants o los membres de la RPR, puèi l’inquisicion es en França utilizada per servar un sistèma conservador de poder dinca las annadas napoleonicas del XIX^en sègle. Los extremismes religioses se son sovent minjats entre eles. Al XX^en sègle, la religion musulmana puja ambe l’arribada de la moneda del petròli e la decolonizacion. Es lo temps de l’acarament de la civilizacion engimbrada per l’extremisme protestant american, es la guèrra de l’Iraq que es menada per un president pastat de religion mas que cap d’aquestas sostenguèron la conquèsta iraquiana. Malgrat tota la semantica emplegada per Georges W. Bush es la d’un crotzat que pòrta la civilizacion (occidentala a l’americana). E dempuèi disem las religions dangierosas, e s’es vist d’occitanistas èstre intolerents per una simpla messa car èra a Montsegur, un endreit mitificat per l’istòria politica occitana, coma LO luòc de martir suprèm engimbrat pels catolics integristas.

La religion es lo mal suprèm ?

L’invocacion de la religion coma matriça essenciala del dogmatisme e la violéncia implica una amnesia collectiva esquèra. Coma se pòt oblidar qu’al XX^en sègle, es per la màger part l’ateïsme antireligiós (estalinian, nazi o nipon, cambodgian o vietmin o chinés) que foguèt intolerant e quitament sempre exterminador organizat ? La religion èra alara o ben persecutada o ben transformada, tal en Polònia, en perimètre de resisténcia a la barbariá. Lo Dieu invocat pels cresents, de segur, se trapava alara mai sovent dins lo camp dels oprimits que dins lo dels opressors. Es una enquèsta comandada pel papa Joan-Pau II, e realizada per una comission independenta. La redaccion de l’enquèsta assegura :«jamai dempuèi lo temps de las catacombas los cristians son estats tant persecutats qu’al XX^en sègle.»; aital la redaccion d’un libre de recèrca e de memòria foguèt demandat a Andrea Riccardi per aqueste comission dels novèls martirs del Vatican a partir de mai de 9600 testimoniatges amassats. Mantunes d’aquestes dorsiers son jamai estats publicats aperavant.

Que cal far de las religions ?

N’en saber mai, i a monde que díson que n’an mestièr per lor vida personala, los ajuda d’aver un personatge exterior a lor còrs per respondre a las questions existencialas de lor anma; bon, e perqué pas los daissar pensar aital ? Es que los ultra-agnostics pòdon èstre tant intolerents que los ultra-catolics o ultra-musulmans que an matat occitans o que passan Charlie Hebdo en Justícia ? Lo monde modèrne s’es sempre bastit sus dos corents de pensada, lo de la fe, e lo de la rason ; e pensatz que un sistèma binari del pensar es melhor que un sistèma unenc ? Jo preferissi la pluralitat, mas çaquelà farai pas dos cent km per una messa, nimai cromparai pas Charlie Hebdo per solidaritat, mas coma per Redeker sostendrai la libertat d’expression, levat per los que vòlon matar los occitans car «son dangieroses» o suposats coma tal per ne pausar la question (cf Toulouse Mag de febrièr 2007). Cal dire que soi sempre près de companar lo pan ambe totas e totes ciutadan/a d’una republica o ciutadan/a d’una religion, mas soi pas d’accòrd que l’un impose a l’autre, soi d’acòrd ambe las separacions establidas per la republica francesa a la fin del XIX^en sègle, per téner compte de l’istòria d’Occitània

Signat : Lo Godilhaire, occitanista e liure de pensada e de partit (rason o/e fe, POC o/e PNO, mercés d’en tenir compte)