Lo secutament francés en Occitània a debutat ambe las inquisicions, las tropas militaras que se pagávan sobre la populacion, puèi l’emplec de la populacion occitana dins las colonias en li fasent creire de son utilitat per la santa França, e alara adara, las inquisicions son personalizadas, cada Francés o Francesa jòga lo ròtle de la vexacion lingüistica individualizada (e l’ignorança jòga un ròtle màger), cada administracion secuta l’administrat, lo subjecte del rei qu’es supausat èstre ciutadan (mas los ciutadans se parla pas Francés es l’inegalitat republicana aplicada cada jorn, aplicada sense vergonha ambe lo mot Égalité al fronton de las comunas), secuta l’administrat-subjecte-republican perqué perdèsse sa lenga pròpria e son emplec costumièr, es una docina verinosa, es França.
Lo castig o secutament sampitèrne es estat assimilat dins los ments, e la culpabilitat interiorizada, es la culpabilitat del feble, del flac, aquel qu’a l’istòria del castig francés en Occitània, al ment, luènh del passeron coma canta la cançon, podrà que parlar pus la lenga de son país, e benlèu tanben devenir lo melhor suportaire de la lenga que l’escana. Es la sindròma d’Estockhòlm, en grope republicans, racionalistas, religioses, politics, sindicals, familhials, professionals, vesinals o individual.
Cap institucion europèa ajudarà per cambiar aiçò, per castigar aiçò ; e totas las institucions republicanas son programadas per catigar las diferéncias lingüisticas per la rason primièra que l’egalitat se mesura al nivèl de l’ignorança francesa ambe lo refús de tradusir la lenga del rei-republica o/e de la lei per la lenga de la populacion, un refús de s’adaptar coma un servici public normal, es un castig o sevici public individualizat. Lo sistèma francés es una imposicion sampitèrna.
Alain Juppé (RPR-UMP), de familha gascona, explica que lo castig es normal quora fa referéncia a Ernest Renan e Maurice Barrès, per basa confusionala de l’identitat nacional(ist)a francesa, un nacionalisme d’expansion parisenca ; lo pòble occitan que vòta per el, es dins un postura qu’amerita un psiquanalisi. Lo vòt per un Jean-Luc Mélenchonet, lo novèl Jean-Pierre Chevènement, participa tanben d’aquesta alienacion politica occitana, e es un vòt d’extrèma esquèrra. L’actitud extremista del FN o de las Ligues en Provènça e Lengadòc participa tanben d’aquesta sotmission del feble, per assimilacionisme al pus fòrt, lo poder nacionalista d’expansion francesa.
Lo quite mai feble economic de la societat francesa (classa marxiana), per èstre reconegut per la societat francés mai rica (classa marxiana), traparà coma un dever lo fait d’imposar sa lenga, la lenga del rei, coma un òme musulman imposarà la borqà a sa futura femna abans de la maridar, amrridament contra la dignitat de sa femna. Lo sistèma lingüistic francés es aital devengut un castig permanent contra las lengas. L’imposicion del francés en Occitània es un integrisme nacionalista d’expansion.
E off the record, sabèm gaire çò que los Franceses pensan actualament de la pujada de la lenga occitan dins son emplec public, e aiçò serà de mens en mens public, car pauc a pauc n’auràn vergonha. Las insultas contra los Occitans son estadas la règlas pendent mai de tres sègles, pauc a pauc al fial de las annadas 1970/80/90, la causa es devenguda rara, car los Occitans e las Occitanas an pauc a pauc perdut lor lenga. La recuperacion farà pujar las contradiccions, e l’arrogança francesda tornarà, off the record, coma sábon escriure a París o Brussèllas.
E coma l’ecriure Miguel Benasayag, L’Éloge du conflit aprofièicha a la paraula clara, e a l’esclariment de situacion a l’amagat e racista francesa.
Miguel Benasayag explica tanben Le Mythe de l’individu, l’individú qu’agrada talament a la republica santa e apostolica francesa, laïca e «gratuïta» (e quitament al mercat-Estat-nacion, prefiguracion de la mondializacion tant prezada per la familha politica de Neuilly/Seine), per destrusir la nacion occitana, de faiçon sangnosa, per l’Istòria Occitana zo podèm probar, avèm talament d’indicis de la frauda francesa, es de dire la destruccion de la solidaritat d’una nacion (qu’es pas lo costat juridic de la ciutadanetat, zo tòrni escriure), pels membres de son grope per viure o sobreviure sobre aquesta planèta.
Crèsi pus en França, frangenti fidem non est fides servanda. Lo concentament fòrça los dos partits, se l’un executa pas sa partida d’obligacions, l’autre es desligat de la paraula. Se pòt pas exigir lo respect d’una signatura quora se respecta pas la seuna pròpria, es lo cas França en Occitània. Los Occitans e las Occitanas an pas encara comprès que lo contracte es alar romput a la data de l’engatjament, o de la conquèsta prometedoira de l’Égalité, per exemple.
Un expèr-espèr damora, Catalonha, quí zo sap en Occitània granda ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada