Tolosa, al nòrd es pòrta dels Suds

Aquesta pòrta dels Suds es tota Occitània que la vòl ; i a segurament rasons que podèm classificar de nacionalas.

Vesètz aquí la pancarda a Montpelhièr, pancarda per explicar la vida d’un fotografe american dins son país, un Sud colonizat e paure (cal ben èstre social de còps e pensar als autres, vist que nos fasèm la glòria d’èstre una referéncia planetària).

Aital lo concepte de Sud es emplegat en miralh del Sud dels Estats-Units-d’America del Nòrd a Montpelhièr ; se sap pas gaire se lo pantais dels esclaus ajuda a verificar que los ciutadans occitans e las ciutadanas occitanss son un pauc coma los esclaus pel poder jacobin ?

L’exposicion es estada presentada per Joan-Francés Laffont, dins la pichona sala de l’Ostal d’Occitània.

Mas concretament sèm pus sul territòri de la decentralizacion, Alem Surre-Garcia a prepausat una exposicion sul tèma de l’art mudejar, al delai de las frontièras dels Estats, de totes tempses.

L’exposicion e sobretot la presentacion d’Alem Surre-Garcia es estada un grand moment de la vida occitana de Tolosa.

Cada panèu es una pòrta duberta cap a la coneisséncia dels sabers ; avèm passejat per Occitània, traversar, ostalar, puèi remandar pel planèta dinca l’America del Sud.

Aiçò èra pas simplament, una mòda politica per aucupar lo terrenh de la politica culturala de la comuna coma a Montpelhièr, èra una vertadièra jòia de la pensada occitana, umana. Una jòia e una simplicitat.

L’exposicion es simpla, emplenada de documents que son totes una pròva de l’extrèma dubertura arquitecturala occitana, mais tanben civilizacionala. Èrem bravament mai luènh de las inocentassasòtas semanticas ‘langues régionales’, ‘province’, ‘régionalisme’, ‘patois’, ‘localisme’, etc. etiquetas que nos son sempre plaçadas dempuèi París o dempuèi la pensada parisenca, dins las redaccions de premsa en lenga francesa o en pensada francesa, desvolopadas sovent –tròp sovent- a las aurelhas de las ràdios e televisions dichas localas.

E coma es de costuma, quora i a quicòm per desvolopar la cultura –al sense de l’Èstre cultural- i aviá pas cap jornalista de La Dépêche du Midi, la polemiquejaira premsa locala, nimai cap elegit (aucupat per la campanha cantonala). Car per èstre al ‘Midi’ l’exposicion es pas del ‘Midi’, plaça pron ben lo patrimòni occitan a diverses escalons de la cultura universala, d ela cultura occitana : – la creacion viventa e dinamica, – l’enriquiment per l’alteritat e dinamisme de l’alteritat per fabricar una cultura e una lenga occitana digna, – una vision de l’autre coma element de l’ensemble de fabriquèm, – un modèl per oblidar las frontièras dels Estats centralistas ambe las ‘frontières naturelles’ que nos faguèran tantas guèrras, etc. L’exposicion amerita un luòc cultural de mai grand establiment, e perqué pas unes libres e instruments pedagogics per mostrar e dignificar la lenga occitana ?

Avèm poscut veire e reconéisser totes los percorreguts d’Alem Surre-Garcia e nos sèm reconeguts dins las arquitècturas que nos envirónan. Es una exposicion occitana que daissa una plaça pedagogica al francés, e al espanhòl. La tolerança, nosauts tanben la podèm practicar ; e la podèm practicar, car l’occitan es vivent, contrariament a çò que podrà pensar un editor parisenc de diccionaris.

De manca pas.

 

Lo concèrt es per los que cercan transversalitat per la lenga occitana.