arcuèlh

dimarts, d’abril 17, 2007

De l’esquizofrenia francesa, que ne farem ?

Que ne farem, nosautres occitans e occitanas, que la devem suportar cada jorn !
Quand se vei un francés a l’estrangièr, los pòbles del monde an l’impression d’una nacion esquizofrenica. Recentament un ciutadan tolsan de Tolosa m'assegura de l'importança de l'anglés, car «tot lo monde l'emplega a l'estrangièr, es la lenga de tota la societat internacionala» (es vertat que es lenga d'aeropòrt, e del politic), Ambe aquesta consideracion, avem ara un sistèma educatiu que ensenha sonque l'anglés e que mespreza totas las autras lengas, Ambe aquesta version del monde lingüistic a responsa unenca (lo francés en França, l'espanhòl en Espanha -encara pas sempre-, e l'anglés passat las frontières naturelles es de dire pertot sus la planeta vist pels franceses, quitament se l'índo e lo chinés mandarn son las doás lengas parlada sus la planeta), avem unes ciutadans francés e unas ciutadanas francesas que párlan sonque anglés, veire mal l'anglés, a l'estrangièr de l'Estat venerat; aital a la librariá de la Generalitat de Catalonha, a Barcelona sus las Rambles, dètz annadas fa, ai agut d'entendre un francés que assajava de mal parlar anglés per se far entendre d'una caissièra que parlava francés, quand li ai demandat en occitan se parlava francés, l'òme es partit ofensat, Aital soi estat vendeire de produits logisticas cap a Russia, los documents èran en alemand e russe, ai agut de trabalhar ambe l'Alemanha, los documents èran en alemand ; e es vertat qu'a l'internacional, los tèxtes de comerçi son dins la lenga de l'Estat de destinacion, puèi quand los vinhairons de Bordèu devon recebre Coreans, es ben dins lor lenga que zo cal far, etc, Avem tròp d'exemples de la confusion entre la lenga tecnica e la lenga dels escambis de vertat, del realisme economic, Dins lo Ducat d'Aquitània, de l'annada 950 dinca l'arribada dels franceses, i aviá doás lengas, la lenga tecnica -juridica- èra lo latin, e la lenga perqué la populacion compreguèsse melhor èra la lenga occitana, o gascon (es aital que se sonava d'aquestes tempses) ; 1453, los franceses gánhan la batalha de Castelhon de Peirigòrd, es la nòstra granda desfaita militara e politica ; 1470 lo rei francés interdich lo latin e l'occitan, lo francés deven aital lenga egemonica coma lenga tecnica de l'administracion que s'impausa dempuèi París, Dinca 1790 çaquelà, las lengas e lor diversitat èran consideradas dins l'Estat reial coma lenga de comunicacion ambe lo bais pòble, mal considerat, mas considerat coma una causa normala de l'illetrisme que caliá servar pel bais pòble sempre suceptible de lor raubar lo poder pendent mantunas revòltas (los exemples son nombroses en Carcin, Peirigòrd e Agenés, mas tanben a Marselha e en Provença); 1790 se tradusís la Carta dels dreits de l'Òme en occitan, per d'avocats de Bordèu ; 1790, se farga la «Fête de la Fédération», 1791 es lo temps del directoire, puèi lo bonapartisme, e lo temps per la «Fête nationale» pel 14 de julhet, Suportem aquesta esquizofrenia francesa dempuèi, De la mal consideracion reiala o del sistèma nobilièr, sem passat en 1885, a la guèrra contra las lengas d'un Jules Ferry, e l'assimilacion entre dos biaises de fargar l'educacion ambe: l'« alfabetizacion » e l'« alfabetizacion en lenga francesa », la lenga èra passada de la lenga del rei a la lenga de la republica, es de dire d'una borgesiá que aviá portat la guèrra en Europa pendent tot lo sègle XIXen e que la portarà tanben al sègle XXen,
Quand suportem los franceses, en Occitània en particular, mas tanben en Corsèga, Elsàcia, Bretanha, Savòia, Lorrena, Euskadi, Catalonha, Flandras, país d'oltra-mar assimilat a l'Estat francés, avem l’impression que sus totes los subjèctes suportem aquesta meteissa esquizofrenia. Jo tanben quand entendi los discorses de Jacques Chirac sus la diversité culturelle, que sovent se limítan a la potencialitat de produire en lenga francesa, la creacion culturala (aquò far rire quand se sap que l'administracion seriá creatritz de cultura en emplegar sonque lo francés), ambe una lenga que «es tot de l’universal» (nos explícan), levat lo respècte per las autras lengas vesinas. Aqueste fenomèn es recurrent.
Los darrièrs fenomèns politics en França, aprèp la decolonizacion d’Argèria, es estat «Mai 68». Los engatjaments propriament politics d’aquestes tempses –marxistas, terç-mondialista, o revolucionari- son estats generalament arrecusats, sense tròp de leugerietat, pels «ex» comprès pel mai mediatic Daniel Cohn-Bendit, per donar un autre ròtle a l'Estat se trapa sonque del costat dels Verts e dels rocardians, e dels democrestians o democratas -novèls- franceses, los sostens reals de François Bayrou per aquesta campanha electorala 2007, Çaquelà, l’eiritatge libertari perseguís d’èstre pron belament assumit, per exemple per çò que es de las manièras en general e l’emancipacion sexuala en particular. E tot aquò tòca Occitània ambe las organizacions francesas que gestiónan la nòstra nacion occitana; e la qualificarai de maissanta gestion, que de solidaritat se ne trapa sonque per París.
Per dire las causas mai simplas, un sexagenari presentat auèi tal un «ex» de Mai 68 acceptarà de vertat a una autocritica del seu maoïsme o del seu castrisme del moment, mas voldrà pas renonciar a las conquèstas del moment sul caire societal: feminisme, libertat sexuala o critica de l’autoritat (que son pauc a pauc matizada al fial de las annadas de la fin del sègle XXen, per una mena d’educacion per formatada). L’eiretatge es desvolopat sus aquestes terrenhs, sobretot quand lo liberalisme economic destrusís tot l’autre caire. D’aquestes tempses lo lengatge se voliá novèl, fasent un enòrme valat entre present e passat [l’imatge sampitèrne que l’ideologia francesa vòl portar] ; la retorica e los comportaments èran de vertat una mitologia de la revolucion [la Comuna, Octobre rouge, lo Potemkin, etc.] un novèl arcaïsme francés, mas la natura de la revòlta l’èra pas brica. Dins lo global, lo «movement» bolegava a contrabriu del seu pròpri devís. Semblava s’enrasigar dins un passat olista e «collectivista» o nacionalista [sempre mistificat e amagat ambe valentissa], alara que quitament se dubrís la via de l’emancipacion individuala e a l’autonomia del «me», mas dins lo sistèma alargat del nacionalisme francés. Lo lengatge èra del marxisme, pro-Estat [es melhor per l’aver dimensionat, e per sa conquèsta], mas lo movement de fons èra liberalista, per non pas escriure libertari [es de dire oposat al concèpte d’Estat, o creator del concèpte d’Estat regalian].
Es aital que se podrà descriure dins l’episòdi de Mai 68 una torciròla istorica francesa, torciròla que lo neoliberalisme, al cap de l’istòria, foguèt lo darrièr beneficiari.
La decresença de Mai 68 es estada diferenta e paradoxala, tala tota pensada francesa. Se dirà que es de dobla fons, çò que se vei [al fons del potz que se daissa Jacquou lo païsan dins lo castèl de Nansac, es fosc e tenebrós], e que l’istòria oficiala descriu [remòrs, jubilacion, denegacion e nostalgia, malèstre e romantisme], e çò que se farga [una novèla cara pel bonapartisme institucional francés, un novèl nacionalisme, que s’imposarà coma una novèla dubertura francesa].
Donc per èstre clar, ambe aquel exemple de Mai 68 que es pas lo sol istoric, puèi quand un francés escriu «les occitans sont-ils dangereux ?», aquò amaga tot aquerò, e lo seu contrari. Cal pas far fisença a la paraula d’un francés o d’una francesa [republicanista o pas, que lo modèla sembla a Jean-Pierre Chevènement o Philippe de Villiers].
En Occitània, lo messatge anti-Estat de Mai 68 s’es pron ben integrat a la creacion en lenga occitana, e faguèt páur al pòble d’Occitània que èra rassegurat mediaticament pel poder centralista francés, mas èra per astre cotria ambe la creacion anteriora del nacionalisme fontanian, puèi per despertar una nacion l’istòria dels pòbles explica que se cal organizar, e trapar mecanismes collectius pel reviscòl comun, çò que Mai 68 a jamai portat, nimai los partits creats en e per Occitània, e lo reviscòl occitan es jamai estat portat pel liberalisme francés ambe la decentralizacion de la dreita francesa, o de l'esquerra socialdemocrata, nimai ambe la luta de las classas portada per l’esquerra mondializada o estaliniana, çò que lo collaboracionisme o associativisme ambe los partits franceses a jamai portat tanpauc [quand se pensa que lo politic francés podrà cambiar las causas, e tornem a l’esquizofrenia francesa dintrat dins las causidas occitanas, sense realament l’assumir o la vóler].
Mas es que i a d'espèrs ? Pensi que òc,
Quand aquesta esquizofrenia es perduda pels ments franceses o occitans afranquesits, es alara sovent sonque pels ments dels democratas de l'Estat franceses, Los/Las autres/as franceses/as d'extrèma-esquerra o d'extrèma-dreita an un problèma d'esquizofrenia lingüistic, que es l'element essencial de lor identitat mistificada, de lor vision purificatriça lingüistica de l'Estat (en mai mesclan sovent lenga francesa e intelligéncia quand es pas eugenisme e lenga francesa), sovent simbolizada dins una lenga aprèsa per còr per poder cantar imne sanguinari sonat La Marseillaise,
Un dels pòbles europèus normal aurà pas de problèma ambe la basteson de l'Euròpa federala se las seunas identitats e diversitats nacionalas son pas pensadas en dangièr de desaparicion, Lo pòble de França -pensat coma singular- a un problèma personal d'identitat, e de la seuna definicion pròpria: es un Estat de ciutadans -lo primièr projècte politic de la Révolution Française quand lo subjècte del rei es devengut lo ciutadan actor de la politica, o ben una nacion francofòna d'expansion que refusa las diversitats nacionalas de l'Estat meteis que se vòl europèu,
L'esquizofrenia francesa a creat guèrras en Euròpa, pendent mai de quatre sègles, L'esquizofrenia francesa tomba e l'Euròpa federala se podrà bastir normalament, e cal pas tanpauc pantaissar cal que los pòbles de França participèssen a la basteson de l'Union Europèa, e las seunas votacions devon èstre tanben prèsa en compte.

L’esquizofrenia francesa dona un amassat de peguessas à la française.
Le bêtisier de l’élection[1]

À chacun son bêtisier. Les politiques ont aussi e leur et il est d’importance en ce début du troisième millénaire.

Insécurité : premier trimestre 2002 et plus particulièrement entre le 28 mars et le 21 avril quelques faits tragiques (tuerie de Nanterre, meurtre à Évreux d’un père de famille par un jeune, la maison en flammes d’un vieillard à Orléans, œuvre de deux marginaux) remplissent d’effroi la France entière
[2], d’autant que l’incendie à la veille même du 21 avril est largement diffusé[3] et même amplement repris en boucle dans les médias. La France a peur, la France tremble, la France vit dans l’insécurité, pain béni pour qui vous savez.

Sauver la République : en fait de peur et de stupeur, on est servi le soir du 21 avril 2002. Dès lors, le slogan change. Foin de l’insécurité, on n’en parle plus. Il faut, à tout prix, sauver la République. A-t-elle été jamais en danger ? On a fait croire, y compris à une très grande majorité de la gauche, que le danger était présent parce que l’extrême droite s’était qualifiée pour le deuxième tour avec un peu plus de 17% des soi-disant suffrages exprimés, ce que représente à peine 11 à 12% des inscrits. A force de rameuter les foules, cela se termine par le score toujours ressassé des fameux 82% des Français qui, en réalité, entre les abstentions, les blancs et les nuls, ces deux derniers qu’on le veuille ou non, étant des suffrages exprimés par des gens qui sont passés par l’isoloir, représente tout juste 50% des inscrits. Peu importe ! La république est sauvée, Valmy recommencé. Comediante, tragediante !

Le plombier polonais : Mai 2005. Là encore, 37% des inscrits ont dit non, 20% ont dit oui, 3% ont voté blanc ou nul et donc 30% se sont abstenus. Ces chiffres devraient faire réfléchir sur ce qu’est devenue la démocratie en France. Là encore, on a joué sur la peur avec le «plombier polonais». D’un côté, la gauche et certains de ses votants qui ressentent la précarité, le chômage et pour qui le fameux «plombier polonais» est celui qui vient, subrepticement, s’emparer du travail si difficile à trouver. De l’autre, la droite pour qui le plombier es l’immigré envahisseur par qui tout le mal existe, le pestiféré qu’il faut éloigner. Les souverainistes sont l’exemple parfait du communautarisme français, du chacun pour soi, bien au chaud, protégé par des frontières.
[4]
L’identité nationale : elle est née avec la Révolution française et avec toutes les guerres, depuis Valmy en passant par Austerlitz, Iéna, Waterloo, la Crimée, Sedan, la Marne, Vichy, Paris libéré.
L’Etat-nation est le fruit du nationalisme
[5] qui rumine les défaites et célèbre les victoires, toujours dans un climat de guerre symbolisé par «Le chant de guerre pour l’armée du Rhin», car, tel est le titre premier de notre «Marseillaise». Mais, qui en France en connaît les sept couplets où l’on parle de «hordes d’esclaves», de «cohortes étrangères», de «tyrans» et de «féroces soldats», dont le «sang impur» abreuve la terre de France. Pourquoi en ce début de siècle et de millénaire ce relent de nationalisme envahit-il la campagne électorale ? De la mondialisation ?[6] L’extrême droite s’avance et d’autres, -hélas !- suivent ses pas.

Mais, revenons un peu plus d’un quart de siècle en arrière. Dans les 110 propositions
[7] du candidat François Mitterrand figure un statut pour les langues dites régionales et le département Pays-Basque. Le statut des langues[8] aux oubliettes et le département Pays-Basque[9] ouvertement renié puisque le président élu «ne laissera pas déchirer le tissu de la France»[10]. C’était là, la plus éclatante expression de la «farce tranquille».

Jean Haritschelhar, Enbata 12 d’avril 2007

(NdG : Las nòtas en bas de paginas son comentaris personals)
[1] Tribuna pareguda lo 12 d’abrial dins Enbata n°1974.
[2] Los carris de CRS díntran dins los barris considerats coma sensibles, e los problèmas començaràn tre la davalada següenta, a Tolosa coma pertot en França. Mas aqueste còp, aprèp aver reglamentat totes los carris d’aquestas banlègas páuras e esmandar tota la populacion, la populacion es devenguda solidàrias ambe l’ultra-minoritat que cremeja los veïcules ; la terror republicana UMP s’installa, lo Directoire èra tornat, se pensa benlèu los fa partir en Argèria ? A l’imatge de la politica menada en Argèria pendent las annadas 1958 / 1962 a Argièr ? Sárkozy aplica la teoria del FN, en tant que ministre de l’Interior e lo cap de las tropas dels CRS e de la polícia d’Estat. Las estadisticas deveniá un instrument de comunicacion per valorizar lo candidat putatiu del Jacques Chirac que deviá s’aucupar de la fractura sociala, mas que farga una fractura etnica en divizar los ciutadans dels territòris abandonats en banlègas dels barris centrals. Los centres vizats.son devenguts centre isolats, coma zònas militarizadas en tempses de guèrra. Lo darrièr acte public de Jacques Chirac es estat l’inauguracion de la casèrna militara de Baiona, aquesta casèrna es la casèrna istorica que servava l’Estat reial de tota envasion espanhòla, e divizava lo pòble basco en dos tròçes, un francés e l’autre Espanhòl. l’espèctre de l’enemic de l’exterior es tornat, mas aqueste còp es a l’interior e a l’exterior al meteis temps, tal zo explica Jean-Marie Le Pen..
[3] Las televisions francesas sempre a l’òrdre del poder centralista e bonapartista, coma del temps de l’Argèria francesa. E la sola pròva es l’impossibilitat francesa de fargar television independanta en region, lo CSA es aquí e velha. L’exemple arriba de Bretanha, quand se refusa una frequéncia en TNT/TDT a TV-Breizh.
[4] Pendent aqueste referèndum de 2005, se podrà tanben dire d’autras causas sul non al tractat constitucional europèu. Aqueste document, gràcia al PP e Jean-Marie Aznar –lo PP es un modèl per l’UMP segon Alain Juppé, fargava un intengibilitat de las frontièras dels Estats, per rassegurar aquestes Estats que son los sols a aver donat la rason a las guèrras europencas, per rason de lor establiment en entitats politicas fargadas per un nacionalisme d’expansion.
[5] 1789, la Révolution française portava una revolution de l’estatut del «subjècte del rei» en actor del novèl regime, lo ciutadan. Lo 14 de julhet 1790 èra la Fèsta de la federacion, federacion dels pòbles de França, los Dreits de l’Òme èran tradusits en 7 lengas de l’Estat, son d’avocat de Bordèu que ne faguèron la traduccion en occitan (de Gasconha). Lo 14 de julhet de 1791, èra la «Fête nationale», e lo regime deveniá un «Directoire» per preparar lo terrenh al bonapartisme e al regime del dictator que mena lo pòble, un exemple per totes los dictators del monde pels sègles següents. Lo nationalisme d’expansion francés devoloparà lo monolingüisme a partir de las leis de Jules Ferry que imposava lo francés unic gràcia a l’escòla gratuïta (gratuïta car caliá ben capitar d’imposar l’idèa que la batalha de Serdan èra estada perduda per Napoleon III car la ierarquia parlava pas la lengas dels pòbles de França – l’escòla francesa èra un aisina de guèrra contra l’alemanha etnicament pura ! E donc caliá purificar França, la far devenir francesa e sobretot francofòne ambe la lenga del Rei que èra devenguda la lenga de la République)
[6] Lo colonialisme republican francés èra tanben una mena de mondializacion, mas aquesta mondializacion donava una dominacion francesa sus d’autres pòbles, èra segurament la perversion republicana francesa que faguèt unas societats colonialas a doás vitessas, l’apartheid francés a existit, levat quand los occitans, bretons, còrses, alsacians, catalans, bascos e tot l’oltra-mar, ajúdan al reviscòl d’una republica en França, contra lo regime francés installat per un autre regime republican que aviá acceptat que Franco mandèsse un tren de josius dins un camp de l’Alemanha d’Hitler, en regime de servici public la SNCF trabalhèt per totes los clients sense repotegar, e i aurà pas un sol avocat per defendre aquestes catalans josius que son mòrts gràcia a la republica francesa, la que votèt per Pétain al Parlament installat a Bordèu en 1939, èra d’una majoritat socialista, mas aquesta majoritat voliá salvar l’Estat-nacion francés e pauc importava lo còst per las populacions e las «grandas teorias» umanistas francesas, teorias democratica de la primièra partida de la Révolution française…
[7] Las prepausicions de Ségolène Royal son de 100, ai pas legit res que las lengas de França ; de mai, la linha sul projècte socialista es la linha de 1981 … Tot un conservatisme que agrada a Jean-Pierre Chevènement, lo pòrta-paraula preferit per Ségolène Royal.
[8] La creacion d’un estatut de las lengas de França es dins lo programa de totes los candidats en 2007, mas sol Nicolas Sárközy parla d’anciana recepta per fargar una politica, e coma se sap, las ancianas receptas an pas despertat una television e una ràdio de servici public, non ges, E zo serà jamai car son per la purificacion lingüistica francesa, son las vièlha recepta de NS que agrada a JM Le Pen car el e Ph. De Villiers son per la destruccion totala de las identitats de França. Los sols a aver indicat concretament una politica de dignitat per las lengas de França son François Bayrou e Dominique Voynet. Lo sol a vóler cambiar radicalament lo poder de las regions es François Bayrou, que adiciona lo seu projècte de l’arribada d’una dòsa de proporcionala per cambiar la Constitution. Dins aqueste meteis Enbata, se fa lo resson d’una manifestacion, «Seaska, Biga Bai et Euskal Haziak, porteurs de l’enseignement bilingue, interpellent l’Office public de la langue basque […] Égalité, Égalité, Égalité !!!» Me sembla que vòlon dire que los principis de la republica tant cridava per èstre universala e que gravèt lo tèma suls frontons de totes los bastiments republicans e publics, son pas respectats en França. Aquesta crida a l’egalitat es tanben occitana, lo combat serà de perségre malgrat tot per aver una vertadièra republica en França, un Estat democratic de vertat.
[9] La creacion del departament «Pays-Basque» es un demanda sociala, reala, es pas una demanda etnica, car es pas un «Euscarean Departamentua ». Es un departament refuzat per François Bayrou car es Bearnés, mas es desvolopat per l’UDF locala, que pauc a pauc ambe lo refús bearnés de parlar d’aiçò es passat a l’EAJ/PNV.
[10] La crisa francesa es totala que l’espaci republican es suposat èstre universal e alara quand perdriá un tròç del territòri, universal mas territorializat, la França seriá mòrta, tot un paradòxe francés, una vertadièra esquizofrenia. L’avem viscut en Elsàcia-Lorrena, en Africa subtropicala, en Tunisia, mas tanben al Vietnam, o Cochinchina, e lo mai violent es la Cochinchina e Argèria. Que se farà quand Corsèga voldrà una cadièra a la taula de l’Union Europenca (ambe un tractat europenc anti-Estat e pro-ciutadanetat europenca, donc federala), coma la Croàcia o la Slovàquia ?