arcuèlh

dijous, de setembre 11, 2008

dilluns, de juliol 14, 2008



La pòlis es un concèpte de la Grècia antica,
es que lo podem far nòstre ?

Primièr : es que ne podem saber mai ?

La pòlis a mestièr d'èstre conegut de l'occitanisme, per mantunas rasons, que la primièra es qu'es un concepte politic que se podriá emplegar, e n'avem la legitivitat d'un eiritatge politic grèc en Occitània...
Sobre Vikipèdia, avem aiçò, es pichonèl :

De la Grècia classica, la pòlis es la ciutat-estat, la marca essenciala que se desenvolupèt e s'expandíguèt amb la civilizacion grèga dinca l'epòca ellenística. L' unificacion entre lo nucli urban e lo camp, característica essenciala de la polis arcaica e classica, se fa pas dinca la segonda mitat del sègle VII aC. L'estructura de la pòlis compòrta un establiment urban, generalament installat al pè d'una acropòli, las tèrras propietat dels ciutadans particulars, los camps sense agricultura, e los bòscs. Socialament la pòlis se caracterizèt per l'existència d'un grop de ciutadans que gaudísson de totes los dreits, d'un grop d'estrangièrs sense dreits mas liures, e d'un tercer grop, los esclaus, privats de libertat e que en teoria disposava pas de cap dreit. Obtengut de la pagina en catalan «http://ca.wikipedia.org/wiki/Polis»
Ara de qué ne dís Cornelius Castoriadis dins son libre de seminaris entre 1983 e 1984, que lo títol n'es «La ciutat e las leis – çò que fai la Grècia, 2».
Aqueste libre es editat en 2008, a París per l'editor Seuil e l'ajuda d'un grope de filosòfes francofònes europèus.
Es directament una definicion essenciala, e alara trapa un explicacion de tres paginas dins lo XVen seminari en data del 23 de març de 1983.
«Assajem primièr de bailar una definicion provisòri a la pòlis, en destriar quatre aspèctes essencials. Primièr punt, la polis es pas la vila. La vila, lo centre urban, es l'astu ; lo mot pòlis pòt èstre emplegat per la designar, mas la polis, es l'unitat d'un territòri urban e d'un territòri ruralb. Exemple classic -mas pas gaire bon, çaquelà, perqué s'agís d'un cas pron excepcional a beucòp d'agaits-, Atèna, aqu's pas l'astu Atèna ; Atèna, es l'Àtic. Vesètz tot seguit lo ligam ambe un tèma que tòrna sense relambi en çò d'autors de l'Antiquitat, pel mens dinca la fin del IVen sègle, e en particular en çò de Platon e Aristòt, aqueles ne fasent çaquelà que formular de faiçon explicit çò qu'es regular pels Grècs : una polis es fondamentalament, necessariament autarcic. Aquò vòl pas dire, ben segur, que se trapa tot çò qu'a mestièr sul seu territòri. Atèna e d'autras ciutats pòdon fautar de blat ; e i a ben entendut dels escambis comercials ambe l'exterior. Es ben clar que la ciutat es una unitat que dèu, en principi, poder se sufire a èla-meteissa, perqué es aquí la condicion de l'autonomia. Se la pòlis, es l'unitat d'un territòri urban e rural – lo refús precisament, per emplegar lo lengatge del XIXen sègle, la division entre la vila e la campanha-, al quite lo temps la polis es pas lo territòri. Lo territòri es cèrte pron important: s'i trapa mantunes sanctuaris, e mantunas piadas de las passas del dieus; mas la polis, aquò's los ciutadans. Tucidid zo dís explicatament: adres gar polis1. Mas beucòp de ciutadans, que pòt al limit daissar lo territòri sense que la polis desaparèisse2. Lo tresen aspècte es dins aqueste sens pron conegut, es benlèu una banalitat se volem, mas me pensi que se n'en comprendrà pas en general la significacion : la societat grèga s'entitola en tant que societat relativament una e omogenèa, en tant que societat al sens que donem aiçí lo termi, pel mejan de mantuns centenars al mens de poleis autonòmes. S'agís pel compte ben fait d'una nacion cèrta, perqué i a una lenga e una tradicion comunas, un sentiment de solidaritat e una oposicion per rapòrt a çò que n'es dels grècs, a los que se sonarà un pauc pus tard los «barbars». Mas aquesta nacion pòt pas s'instituar, se pòt quitament dire que farà son existéncia, que sonque tala la co-existéncia de centenars d'unitats politicas autonòmas. Plan entendut, aqueste element es considerat per totes los istorians tala la granda feblessa del monde grèc. I deuriam veire puslèu non solament l'un dels aspèctes lo mai important per nosautres mas atanben, gausariái dire, un dels mai positius. Los istorians modèrnes -grècs, ben segur, mas atanben occidentals en general- trápan dificilament comprenedor aquesta incapacitat dels Grècs de bastir un sol Estat. Kitto -un elenista anglés, autor d'un libre remarcable, The Greeks, qu'es estat, me sembla, tradusit en francés- a observat ambe umor que demandar a un Grèc perqué aquestes poleis non s'uníscan per formar un Estat revendriá de demandar a un Anglés fasent partit d'un club perqué totes los clubs angleses s'uníscan pas per formar un sol club. La responsa de l'Anglés estant, ben entendut : perqué alara seriá pus alara clubs3. Coneissi pas de cas comparable, pel mens ambe un d'aqueste degrà d'unitat e d'aquesta durada, de societat que s'institua aital per la mediacion de centenars -car, se se compta mantunas colonias sul entorn de la Miègterranèa, s'agís ben de centenars- d'unitats politicas absoludament autonòmas. Se zo pòt que deplorar, se pòt pantaissar dels ligams mai fòrts, regretar que las ciutats aguèssen constament guerrejar entre èlas e n'aguèssen manifestar lor solidaritat qu'a sonque pauques momentons de lor istòria. Es un aspècte d'aquesta institucion que cal pas daissar córrer al silenci. Mas regretar aiçí servís de res. Çò que cal comprendre, es aquesta pausicion fondamentala: s'agís de pas crear un Estat en general, s'agís de crear mantunas comunautats politicas que pòdon èstre autonòmas, es-de-dire en fait s'autogovernar. Es perqué lo nombre adeqüat dels ciutadans d'una ciutat foguèt un subjècte de pre-aucupacion permanenta pels reformadors politics, çò qu'Aristòt formula parfaitament que diguèt -resumíssi- que se pòt pas far una polis de mila individús nimai d'un milions d'individús : mila es pron pauc, un million aquò's pus una polis, es Babilòna4.
Lo quatren trait, sobre qu'auriái sense dobte de tornar: pel periòde que nos tafura, la polis es pas un Estat al sens modèrne del termec, es de dire que s'i trapa pas d'aparelh separat concentrant l'essencial dels poders, cargat al encòp de las principalas decisions e de lor execucion. La polis, es la comunautat dels ciutadans liures que, pel mens dins la ciutat democratica, fan lors leis, jútjan e govèrnan. Tres foncions, tres mots que se trapa en çò de Tucidid per dire una ciutat independenta: autonomos, autodikos (qu'a lo seu pròpri poder judiciari) e autotelès (que se governa). Es prigondament caracteristica de çò que los modèrnes sónan lo poder executiu siá, dins l'Atèna de l'epòca classica, fidat per l'essencial a mantunes esclaus, considerat tal una pura administracion: los policièrs, los escribes, los conservadors dels arquius, los tresaurièrs son d'esclaus. M.Delors seriá estat un esclau atenian particularament competent e rigorós dins la gestion de las finanças de la ciutat. Lo ciutadan se vòl mainar de comptar los sòus, e de prendre las decisions : aumentar los impòsts pagats pels aligats o los Atenians els-mesme, afectar tala soma a la construccion de trirerèms, de temples sul Panteon ... Aqueste darrièr trait nos manda a una remarca generala: contrariament a çò que la teoria politica modèrna nos sonçaina, las tres foncions del poder politic son lo legislatiu, lo judiciari e lo governamental, e non l'executiu. Quand un govèrn declara la guèrra, n'executa cal lei, emplega simplament la possibilitat de li donar una lei. L'execucion al sens administratiu, es pas una foncion del poder. Se pòt quitament dire que, dins las societats modèrnas, es una industria tala una autra, indugament mesclada ambe l'Estat per mantunas rasons istoricas, e qu'a Atènas es una activitat pron subaltèrna efectivament fidada a d'esclaus. Tals son donc los quatres aspèctes essencials de la polisd
Me semblava qu'aqueste tèxte interessa l'occitanisme al pus pigond. E me sembla que podriam i botar una illustracion, illustracion que podriá ajudar a destriar Estat e polis. Aquesta illustracion seriá una practica d'Occitània, dins los tempses istorics e dins lo present.
Dins las unitats politicas absoludament autonòmas, caldrà listar : Marselha e Agde (Foceans), Seta, Niça, etc.
Donc, curiós que soi, soi estat veire tanben dins lo meu diccionari de filosofia per trapar un complement d'interpretacion.
«Lo mot pòlis [nóλίς] se pensa intraduïsible : ciutat, Estat, societat, nacion ? Mas qu'es aquò lo mot qu'es intraduïsible dins las nòstras lengas, o la realitat que pòrta qu'es sense equivalent dins la nòstra civilizacion ? Pòlis pòrta en efèit la «comunautat politica» pròpria a un moment de la civilizacion grèga. Mas tal la realitat entropologica generala gausa pas l'emplegar, fa dire qu'es pas aisit de traduire mantunes mots e far correspondre las causas o destriar entre particularitat grèga e universalitat umana.»5
Çaquelà, aquesta constatacion filosofica es sovent pauc envisatjada pels franceses, que els, considèran que pauc impòrta la lenga que s'exprimísson las causas; òr, es una error lingüistica de pensar parier, es tanben una error filosofica, la lenga impòrta fòrça per exprimir una idèa.
Destrusir una lenga es donc destrusir una faiçon de veire lo monde, una faiçon de veire la polis o pas. Podem donc anar veire çò que los franceses ne veson...
Me soi interessat pus particularament al paragrafe II del tèxte prepausat pel Dictionnaire européen de la philosophie. Francis Wolff es lo seu autor, sabi pas s'es per simplisme, o per ideologia, o per pedagogia, explica :
«Vivem lo mai sovent dins d'Estats, qu'an cadun una sobeiranetat juridica sobre una comunautat d'individús, de familhas e de classas sonadas «societat», e que los membres se senton units per una similitud de lenga, de cultura e d'istòria sonada «nacion»».
Son los Valons o Suïsses que van èstre contents ! O los francofònes de Canadà qu'an res de veire ambe la nacion de Quebèc que sap defendre e parlar francés. Lo tèxte debuta clarament sul mite politic donat sempre pels oligarcs dels Estats qu'assájan de legitimar unas dominacions, amb la repeticion i podriá capitar, sobre comunautats d'individús (diràn jamai societat o grope o aplec) que an de suportar la lei e lo juridic, las Acadèmias e la lenga del poder, los mèdias dominants e la cultura portada en intravenosa per oblidar que l'alteritat es pas la règla de l'Estat, nimai, e encara mens de l'Estat-nacion (imperialista e puèi colonialista ontologicament); es de se demandar coma aquesta polis podiá foncionar ambe los autres pòbles qu'èran considerats tals egals (se parla dels Barbars o nacions en çò dels ciutadans romans que son tot, levat democratas).
Donc tot en partir d'aqueste cloquièr jacobin e mitologic, podem çaquelà préner coma utile los escrits següents.
«Òr, basta que la pòlis grèga fasca cridença a aquestes tres elements que son l'estructura juridica, l'interdependéncia sociala e l'identitat istorica, se destria çaquelà de çò que sonem «Estat», «societat» o «nacion». »
Sem dins la pensada filosofica francesa, sembla s'agafar la cuò !
«Cada Grèc se sentís ligat a sa polis per un estacament tant viu qu'es sovent prèste al sacrifici de son temps per son administracion e sa vida per sa defensa, e que cranhèsse al cap de tot lo castig de l'exilh. Çaquelà aqueste sentiment es ni pron nacional, tal que podem entendre «nacion» una comunautat de lenga e de cultura -çò que los grècs disiá etnos [Ξθνος] e que destriávan a bon juste de polis-, ni pron patriotic, cas es mens un rapòrt amb una «tèrra natala», amb un territòri que los grècs sonávan kôra [Χωρα], qu'una consciéncia d'èstre a una comunautat umana ligada per un passat partatjat e un avenir de bastir cotria.»
«Aquesta comunautat se soudarà per l'institucion que a basa dels membres e de sos gropes fan un poder sobeiran. Aquò aprosma la pòlis de l'Estat modèrne, se s'entend per aiçò aquesta instança que «revendica amb succès lo monopòl de la violença legitima» (Max Weber, Le savant et le politique, trad. fr.,, UGE, « 10/18 », 1963, p.101). Çaquelà la pòlis es pas exactament un «Estat», que lo concèpte es correlatiu d'aquestes individús e d'aquestas «societats». L'Estat apareis tal una institucion juridica omnipotenta, anonima e lonhenca contra que cal -sempre e encara- defendre las libertats individualas : l'Estat, es «els» contra «nosautres» - e nosautres, son los individús, o la societat. N'en vira parier per la polis : la pression de la polis, es aquela del «nosautres», de la comunautat dins son ensemble. Sul tèma, la libertat de l'individú se mesura non pas al seu nivèl d'independéncia fàcia a l'Estat mas a la dependéncia de la collectivitat que li tòca, es de dire de sa participacion a la polis
«La pòlis, es donc primièr una comunautat que pòrta una permanença intergeneracionala e una identitat transfamilhiala, e que los membres se senton solidaris al-delai de totes los ligams de la sang. Dins aqueste sens, s'aprosma a la vision d'una «societat». Mas es pas la «societat» al sens modèrne, per doás rasons complementàrias. Primièr, negativament, perqué los rapòrts socials e economicas son pels Grècs a l'esfèra de l'oikos [οϊϰος] e non per aquela de la polis – es de dire qu'es dels afars privats e non del maine public. En seguida perqué la polis es pas un mitan natre d'escambis o de circulacion dels bens, mas mantun fogal d'una experiéncia istorica, passada o avenidoira, reala e imaginària ; dependéncia de sos membres, mas de l'accion en vista amb son administracion e sa defensa : es una unitat politica.»
«La pòlis es donc ni la nacion, ni l'Estat, ni la societat. Es pas per inadeqüacion negativa, es positivament una definicion. Çò que farga la pòlis, es l'identitat de l'esfèra del poder (que per nosautres es de «l'Estat») e de l'esfèra de la comunautat (que per nosautres es de «la societat»), e es d'aquesta unitat que cadun se sentís efectivament ligat (e non a la « nacion »). Se comprend donc perqué e coma los primièrs pensaires del politic an pogut la prendre al encòp per objècte e per modèl: tot ne mesurar la singularitat de la pòlis, z'i vesián lo concèpte de «comunautat politica» en general. Aital Protagoras -segon Platon dins lo Protagoras (320c-322d)- explica que los òmes devon viure dins las poleis perqué fáutan mantunas qualitats biologicas que dispáusa las autras espècias animalas dins la lucha per la vida, e devon donc s'unificar en far pròva de las vertuts necitas a la vida comuna. Platon fa virar la polis de la necessitat pels òmes de cooperar e de s'especializar (République, II, 369b-371e). Aristòt vei en l'òme un «animal politic» per definicion (Politique, I, 1253a 1-38), es de dire «vivent dins una polis», e per aiçò cal entendre mai qu'un «animal social», mas un èsser que pòt pas èstre urós que çò qu'es juste per lor vida comuna. Tot se debana parier que se mescla amb aquela del poder, aviá ajudar la pensada politica tala qu'es. Es perqué la pòlis, aquò's pas l'Estat nimai la societat, mas «la comunautat politica».»
Dins la seguida lo diccionari francés ajuda a entendre la politeia, ciutadanetat e regime. Una causa que me sembla tanben interessanta e que farem per un autre bilhet.
Zo farem sobre la basa : es que podem destriar nacionalitat e ciutadanetat, tot en emplegar lo concèpte de pòlis, tal que la Grècia zo portava ?
Jacme D., 060708
bSul destriament polis/astus, veire las contribucions amplgadas dins Ktèma, 8, 1983, e en particular : E. Lévy, «Astu et polis dans l'Illiade» («Si astu et pòlis désignent [...] une même réalité, ils ne la désignent pas de la même façon »), p.55-71 ; M. Casevitz, « Mon astu, sa polis : les exemples d'Hérodote », p. 75, 83; et R. Louis, « Astu et polis. Remarques sur le vocabulaire de la ville et de l'État dans les inscriptions attiques du Ve au millieu du Iie siècle av. JC », p. 95-109
1<Tucidid, VII, 77 : [...] andres gar polis, kai ou teihkèi oude nèes andrôn kenai, « car aquò's los òmes que fan una ciutat e non pas las parets e mantunas barcas voidas de tropas» (trad D.Roussel pel francés) Tucidid bota aquesta frasa dins la boca del estratègi Nicias que parla als sordats atenians pendent l'expedicion de Sicili (413)>
2<Cf. Herodòt, I, 163-196 (Los Foceans e los Teïans abandonèran lor vila), VII, 61 (Temistòcl abans Salamin : quitament se l'Atic es aucupat pels Perses, los Atenians ambe la flòta son sempre una ciutat).>
3<H.D.F.Kitto, The Greeks, (1951 ; éd. Rév., 1957), Londres, Penguin Books, 1991, p. 79. aquesta remarca es estada sortida de la traduccion francesa, Les Grecs, Autoportrait d'une civilisation, Paris, Arthaud, 1959.>
4<Aristòt, Politique., II, 1265a 14; III, 1276a 25-30; VII, 1325b 34-1326b 25>
cContra, M.H. Hansen, Polis et cité-État. Un concept antique et son équivalent moderne (1958), trad. fr., Paris. Les Belles Lettres, 2001 : « À la différence de la plupart des études récentes sur ce problème, mon analyse met l'accent sur les ressemblances aussi bien que sur les différences, et je montre que, en dépit des différences bien connues, le concept de polis est plus proche de notre concept moderne d'État que de celui qui prévalait au XVIe et au XVIIe siècle, et qui décrire le polis comme un État n'est pas aussi anachronique que ce que l'on a coutume de penser. » (p.14).
dCF C. Castoriadis, « La polis grecque et la création de la démocratie » (1979-1983), repris dans Domaines de l'homme, Paris, Seuil, 1996, spéc. p.290-1992, rééd. p. 636-364 ; « Pouvoir, politique, autonomie» (1988), repris dans Le Monde morcelé, Paris, Seuil, 1990, p.124-125, rééd. p.151-153. Entre 1993 et 2005, le Centre d'études sur la polis, à Copenhague, a publié une quinzaine de volumes extrmement riches, qu'on ne peut tous signaler ici ; on peut consulter en français celui de M.H.Hansen, Polis et cité-État, op.cité. Malgré l'immense érudition de son auteur, la lecture de cet ouvrage ne dispense aucunement de se reporter à largumentation de Castoriadis dans les textes cités supra. Les ouvrages de synthèse un peu vieillis de G. Glotz (La Cité grecque [1923], rééd., Paris, A.Michel, 1968) et V.Ehrenberg (L'État grec, op.cit.) méritent encore d'être consultés et contiennent l'essentiel de la bibliographie plus ancienne. Voir aussi, d'Ed. Will. L'excellente présentation des «cadres politiques de la civilisation grecques au Ve siècle», in Le Monde grec et l'Orient. Le Ve siècle (510-403), Paris, PUF, 1972 (rééd avec suppl. Bibliogr., 1994), p.411-518 : M.I.Finley, «La cité antique: de Fustel de Coulanges à Max Weber et au-delà» (1977), repris dans Mythe, mémoire, histoire, trad. fr., Paris, Flammarion, 1981, p.89-120 ; H.van Effenterre, La Cité grecque. D'homère à Alexandre (1990), trad. fr., Paris, La Découverte, 1992; E.Lévy, «La cité grecque: invention moderne ou réalités, Genève, Droz, 1990, p.53-67; références aux travaux récents dans l'excellent manuel de R.Lonis, La Cité dans le monde grec, Paris, Nathan, 1994 (plusieurs rééd.); enfin, F.Hartog, «La cité : histoire d'un concept», in Ph.Raynaud et St.Rials, dir., Dictionnaire de la philosophie politique, Paris, PUF, 1997, p.76-80, repris avec les modifications dans F.Hartog, Anciens, Modernes, sauvages, op.cit., p.149-196. Bon choix de documents en anglais dans P.J. Rhodes, The Greek, City-States, A Source Book, Cambridge, Cambridge UP, 1996, 2e ed. 2007.
5<Cf. Dictionnaire Européen des Philosophies, Seuil-Le Robert, p.961, 2004 – document traduit en occitan per l'autor, lo document fa mai de doás paginas sancièras >

dimecres, de juny 11, 2008

Un Lemosin per l'empèri francés

Los reis-presidents franceses an sempre emplegat los occitans per far empèri. Aquí traparètz un autre exemple pel XIXen sègle,
Dins sa proclamacion que se seguís la presa d'Argièr e la redicion dels Dèi, Mustafa Pacha, lo general de Bourmont de Clavèt, lo 5 de julhet de 1830 : « vint jorns son pron per la destruccion d'aqueste Estat que l'existéncia castigava l'Euròpa dempuèi tres sègles ». Dempuèi lo XVen sègle, tota l'aramada occidentala an bombarbat la ciutat per fin d'arrestar las activitats dels piratas (version oficiala), fons del comèrçe de la regença turca d'Argièr, la possession de Constantinòpol que l'autoritat sobre los pòbles arabes e amazigh del reire-territòri es realtiva e donc fòrça al piratatge.
Argièr èra lo luòc d'un tresòr, e lo tresòr es estat utile pels franceses e las futuras votacion sobre lo continent europèu.
Es donc ambe la benediccion dels potents europèus -fòra lo rei d'Anglatèrra- que Carles X decidís de conqurir Argièr. Quinze annadas aprèp lo congrès de Wien, que pòrta una tèrra imperiala de mai a França, aprèp Niça e Savòia ; la França napoleoniana amassa tèrras coma principala aisina per emplegar los pòbles sotmetuts, aquesta expedicion d'Oltra-Mar (pel Sud de l'Estat) deviá completar una estatura mondiala fàcia a l'anglesa impierala ; a conquèsta militara amusa l'oposicion interiora, de mai en mai vigorosa ; uèi arrestan terrorista de l'ETA... Atal se deviá acabar ambe lo contenciós que lo Directoire portava, aqueste poder francés aviá pas rendut un deute degut a tres negociants argerians, aital èra reglat al modèl francés amai se panava moneda pels finançaments interiors... Tota la dangierisetat francesa èra aquí, e tanben dins sa faiçon d'oblidar l'istòria o de la manipular. La rompadura aucura lo 30 d'abrial de 1827, quand Mustafa Pacha gauteja ambe un còp de caça-moscas lo cònsol Daval. Lo 16 de mai de 1830, l'armada comandada per l'armiral Guy-Victor Duperré e Claude Charles Marie de Campe de Rosamel (inscrits sobre l'Arc de Triomfe parisenc) s'en van de Tolon. Lo desbarcament dels 30.000 òmes se farà lo 14 de junh a Sidi-Ferruch e l'ataca capita la presa de la ciutat. La conquèsta pòt debutar. Serà tarrible.
Per donar lo tempò del temps, cal sotalinhar que totes los caps militars franceses (1) que faguèran l'Argèria son dels veterans de las guèrras napoleonianas e an per tòca una essència comuna d'aver pron de temps servit en Espanha, que l'armada imperiala a conegut las piètra guèrras, faitas d'embuscadas e de massacres, una campanha que i es nascut lo mot de « guerrilla », « Soi estat pron urós de batre sovent los espanhòls, espèri l'èstre encara pron per batre los arabes en emplegar los mesmes mejans », Lo general Bugeaud, que crideja aital las seunas tropas lo 7 de junh de 1836, èra a Madrid lo 2 de mai de 1808, jorn de l'insurreccion espanhòla, a participat al pietadós sièti de Zaragiza, mas a sobretot practicat durant quatre armadas de contra-guerrilla en Aragon devath los òrdre dels marescal Suchet. Mantunas carrièras de Lemosin pòrtan sense vergonha lo seu nom,
Bugeaud del Lemòtges. En Argèria los metòdes emplegats contra las bandas espanhòlas seràn equipatges de mulets puslèu que carriòts, daissa de caire los artilhaments sense utilitats. Fargarà aital mantunas colònnas mobilas, rapidas, ben rensenhadas, capablas d'acarar lo torbilhon dels cavalhièrs arabes en lor oposant la poténcia del fuòc.
Cal apondre qu 'aquesta intervencion francesa e napoleoniana en Espanha a fait cambiar lo nom de l'Estat, es passat de Regne de Castilha e d'Aragon al Regne d'Espanha (una e indivisibla), puèi la guèrra ambe los legitimistas bascos a començat ; lo terrenh èra prèste per las futuras dictaturas centralistas (una e indivisibla).
Per liurar mantunes combats sense pietat, a calgut fargar una novèla armada. Aquò serà l'aramada d'Africa, e es pas compausada de drollets de glèisa : legion estrangièra, creada en 1831, batalhons disciplinari -los « zéphyrs »-, enfin, supletius tal los tiralhors argerians, los zoaves e encara los spafís. Lo metòde de recrutament èra basat sul sistèma de la sotmission, lo pòble frescament sotmetut èra emplegat per perségre la conquèsta imperiala, lo metòde roman per sempre e per París, la santa capitala. Los « Arabes » (que i èran tanben amazigh, mas l'Istòria qu'ai en man parla sonque d'Arabes) donèt correccion çaquelà, pron seriosa. Per la primièra expedicion contra Constantina en 1836, l'armada de Clauzel dèu batre la retirada ambe pasugas pèrdas dins la nèu e lo freg. L'annada en seguida, juste abans l'assaut d'acabament, los generals Denys de Damrémont e Alphone Perregaux i son matats. La pacificacion es d'una durada sense fin, una « vendèia perpetua ». « Auriái degut servir en çò dels Turcs », escriu lo loctenent-coronèl de Montaignac. Ambe l'espaventable disposicion qu'ai a castigar la pèl umana, auriái agut mai d'astrada per devenir un personatge d'aqueste país » E d'ajustar : « Cal aneantir tot çò que culaurejar a nòstres pès tals mantunes cans ». Un maissant biais de collaboracion occitana es presa. De 1830 a 1875, 7.469 sordats moríscan al combat e 110.161 dins los espitals. Las pèrdas « arabas » seràn jamai conegudas.
França deveniá de mai en mai una e indivisibla, gràcia a un occitan de mai. Causa coneguda siagèsse.

dimecres, de juny 04, 2008


Maieutica en Mai 08
Maieutica [ist. filò] (gr, maieutikê, art de l'amainadada), art de fa nàisser los esperits, es de dire de far descobrir a l'interlocutor mantunas vertats que son ontologicas al(s) interlocutor(s).
Socrata disiá exercir aquesta art en pausar al bon moment mantunas questions als seus interlocutors e en las far «se brembar» (reminiscéncia) de las donadas elementàrias de matematicas o de las vertats moralas universalas. La psiquanalisi es, dins aquesta significacion basica, una maieutica.
La maieutica es una teoria platoniciana de la reminiscéncia, la maieutica es un moment essencial de la dialectica, es un procediment socratic ; aqueste procediment s'exprimís dins la boca del jove esclau dins lo Menon.
L'esperit de la maieutica se trapa pas sens que dins la pedagogia ; apond elements enfortissents la pensada personala, per portar dins qu'a la via globala de la psiquanalisi. Vos caldrà anar veire los diccionaris per completar la vòstra informacion sul mot, didactica, ironia, Socrata.
a
L'occitanisme pòrta un ròtle per Occitània, es de la maieutica per balhar a totas las classas socialas, aital sembla una mena de faiçon o practica de la psiquanalisi personalizada e per un pòble coërent. L'occitanisme fonda aital la nacion occitana per èstre un element vivent sobre la planeta e per l'umanitat.
Sense occitanisme, mantunes individús de l'espècia umana son emplegables per d'autres fins, sovent per dominar o sotmetre d'autres pòbles en nom de França, de còps fan simplament l'Istòria de França tala que l'imperaire zo vòl ; èra lo cas dels occitans e de las occitanas dins Mai 68...
Lo darrièr dissabte del mes de mai 2008, soi estat convidat per un debat sul tèma nostalgic de Mai 68 ; los pòst-68-hards son pas monde qu'estíman la nostalgia, mas sembla que Naboleon Ier aguèsse despertat l'afar gràcia a un afar de coble pendent sa presidéncia anti-68 !!! Sem al monde d'Ubu-rei.
Los pòst-68-hards sábon fargar debats, contrariament a mantunes occitanistas, fièrs d'èstre franceses e que sábon organizacion la monopolizacion de la pensada per èstre segur d'aver rason, el-meteis. Los pòst-68-hards an mestièr d'entrar dins l'occitanisme politic e del debat ; causa que faguèran dins lors tempses tanben.
Èrem mens de 15 al entorn de la taula e ai agut lo grand plaser d'intervenir, e sobretot d'èstre convidat, per un encontre sense cap de dobte utile per totes e totas, un encontre devengut maieutic, çò qu'èra pas brica esperat.
Cadun a agut 10 minutas per dire son Mai 68, èri gaire concernit ; cadun parlèt e totes e totas podiam respondre ; èra un vertadièr debat ! Causa raríssim en Occitània. Aviam lo temps de parlar, d'entre-parlar, d'escambiar e d'explicar perqué èriam pas en accòrd, de desparlar, de rire, e sobretot ai pogut escotar, causas saborosas d'un temps sense violéncia, malgrat tot. Lo debat èra pas un monològue, ai conegut aiçò gaire sonque ambe los gropes tals Entau País en Bearn. Digun s'èra autoproclamat lo goró del debat, l'encontre èra democratic, los ataulats èran vius e sabián dire çò qu'èra lo subjècte escolhit, ambe contengut brilhent : Mai 68, una commemoracion ?
Son monde que se reconéisson melhor dins un libre publicat vaquí 20 annadas « Mai 68 una contra-revolucion capitada » d'En Michel Debray, melhor que dins los escrits d'un Finkelkraut o Gluksmann, aquestes que sèran autoproclamats filosòfe de Mai 68, a Barcelona per exemple, per i aver localizat sos primièrs actes de filosofia, tanben los ataulats son filosòfes, mas mens mediatizats! Ai pas pensat que lo debat aqueste auriá degut èstre mediatizat, benlèu enregistrat. Çaquelà una intervenenta expliquèt que los estudiants de la Sorbonne èran doás causas seguras : machista e grand productor de tracts donc de mediatizacion ; la páura a agut de suportar las doás causas a la Sorbònne, aprèp aver passat un temps de sofriments similars a las Bèlas Arts. Los mascles de Mai 68 parlávan sus l'empont, dins l'aula las femnas trabalhávan los tracts !!!
Un militant regent dels escolans dels obrièrs CGTistas prèp de Flin, membre del PCF, d'origina occitana, a tanben explicat la feblessa del PCF per rapòrt als autres militants d'extrèma-esquèrra, els avián lo cabinet dins l'apartament, los alter-trostkistas avián la roneo abans lo mòble.
Malgrat tot, aqueste militant coneis pas los actes del PCF de l'epòca, ça dís. Ne fa una mena d'excepcionalitat per n'oblidar las realitats e las consequéncias politicas ; lo militant del PCF, fòrt simpatic e democrata, sembla aver estat avuglat per la grandor del supausat biais de decidar al cap del PCF del moment.
Cap intervencion èra enregistrada, mas totas èran de prendre en carga per l'Istòria d'Occitània, per s'èstre debanada en Occitània, o per s'èstre desvolopada en tèrra de França per mantunes elements de la diaspòra occitana a París. Totas las intervencions èran d'experiéncias retransmetudas per èstre la fotografia de França en 1968, del nivèl filosofic (actors franceses de la filosofia) a actor del terrenh economic en Lengadòc (lo païsan del PSU que recept los alter-68-hards per vremiar), afranquesits e volontariament aital. An totes/as suportats los tempses de 68 sense n'aver realament mesurat totas las consequéncias, levat un qu'èra estudiant a Aire d'Adorn qu'a plan entendut lo problèma del poder quand caliá decidar quicòm qu'èra pas sonque de l'òrdre del negatiu, mas el abans d'èstre estudiant, èra estat obrièr, e, per èstre obrièr abans, èra al cap dels estudiants ... Quí de l'uòu o de la pola faguèt sa vida o sa pensada ?
Totes/as avián la vision intèrna e alonhada de l'afar, e al meteis temps consciéncia que mestrèjan pas tot encara d'aquesta memòria, mas pas brica del sistèma nacional occitan (èra absent ? Un collòqui de la FOL de l'Aude lo meteis jorn explica que non ; es Claudi Martí que portèt lo numèro de la revista a periodicitats 68-hardas); aqueste sistèma nacional occitan èra a Ranguèlh aqueste dissabte de mai 2008, dins aquesta aula pichonèla.
Cap capable d'o descriure per els/èlas de faiçon antropologica, amai de pensar l'antropologia descarnada, mai francesa, nimai pel grope aqueste ; alara, lo fenomèn societal se podrà sonar un debat sobre l'assimilacion al modèl francés, del lindal al Panthéon, dins los libres que fomentèran, dinca l'accion istorica pels autres, los autres que párlan ara al XXIen sègle dins los mèdias, dins totes quitament los mèdias locals aparisenquits.
M'an contat Mai 68 e la question èra se saber la commemoracion, me soi sentit fòra la lora istòria nacionalista francesa, alara que sem de la meteissa tèrra, istòria que lo qualificatiu lor èra desconegut ara. Èran totes de nauta cultura francesa, d'aqueste pòble qu'a fait de l'article 2 de lor Constitution una aisina personala per confirmar en 1992 enlà la pensada en Occitània per la sotmission, alara que Mai 68 èra pas la liberacion ; sem dins l'esquisofrènia del pòble occitan, en plen ; totas las loras expressions èran pastadas d'expressions occitanas de la Gasconha al Lengadòc, o quitament exilhats al còr de las manifestacions obrièras o estudiantas, veire liceanas.
Èran totes/as scientifics/as o sapients/as d'origina occitana (pastat pel país nòstre), mai o mens vivents en tèrra occitana e retirats/adas dels vrombissaments de classa en exilh e tornat al país, las pensions en man o dins la caissa bancària (que sábon pas encara emplegar tal qu'o fan los bascos e los catalans), un bagatge universitari qu'alonha tanben un pauc del pòble.
Es un pauc dificile quand l'intellectualisme francés es incarnat pels occitans e per las occitanas, e quand l'intellectualisme aqueste es considerat tal un Everest de la pensada, una pensada universala perqué en lenga francesa, es dificile de dintrar dedins la mesclanha intellectuala ; lo Rugbí es pas la filosofia, es tot lo contrari ; mas l'intellectualisme e la diplomita universitària alonha sovent dels vertadièrs militants, permet sovent d'organizar una casta salvagardada per un monde dangierós o considerat aital [Mediapart ne parlèt recentament, per caracterizar l'universitat de casta que se bastís en França, en Occitània se podrà dire tanben per l'occitanisme cultural de las tres letras monopolisticas], èra pas lo cas d'aqueste grope.
Tot aquò vòl pas dire qu'an pas mestièr d'una paraula occitana, occitanista car nacionala, centrada sobre un punt de vista antropologicament lor, Occitans que son sense zo saber ! Sense zo saber, car se podrà èstre Occitan en parlar francés, coma se podrà èstre Escossés en parlar anglés, etc. E aquí, es sense zo poder amanar, tot en assajar d'o amagar.
Tot aquò vòl pas dire que las dichas son pas bonas experiéncias per l'Istòria d'Occitània e pel desvolopament d'una pensada occitana.
Per l'ideologia, son monde de las sciéncias e del saber de tot escantilh, la pèira universala portada per la nacion occitana a l'umanitat ; lo grope n'a brica consciéncia, e aital fascinarà : i a totas las generacions, levat la qu'es nascuda aprèp 1975. Per l'ideologia an mestièr de saber sul tèma del capital, mestièr de saber que l'Estat pòrta tanben una idèa de l'emplec del capital e de la fòrça trabalh e la sang. An mestièr de saber sobre la cultura, e l'incultura èra aquí puslèu la cultura oblidada que la lenga occitana los a pas balhada. An mestièr « de ne pas caresser dans le sens du poil », mas d'oblidar que, se párlan francés, son de lenga e de cultura occitanas e l'oblidança farà aisit la necessitat. An mestièr de saber qu'es l'Estat que prepara al mercat, lo mercat es l'airial de jòc o d'expansion de l'entrepresa, l'entrepresa se noirís d'aqueste mercat, puèi siá per imperialisme, siá pel colonialisme, siá pel liberalisme o neòliberalisme, l'entrepresa, ajudada en esséncia per l'Estat, entrepresa de servici d'Estat o de servici privat, aurà la planeta se lo politic i bota pas un fren. Son monde scientific que creson a la tecno-estructura en i balhar la critica [dins l'associacion triletrada, la critica es impossibla]; la critica damora l'esperança pel grope, e per me serà per perségre lo debat ambe lo grope. Ai pas conegut cap membre del grope personalament ; Mai 68 fa parlar ambe plaser de se, mai que tot. Es un grope estelament esperançador car en mutacion. Mutacion es un mot emplegat per Mai 68.
De qué podiái contar ? Per assolir la convidacion e apondre al debat, acceptats ambe plaser. Aqueste dissabte maitin de mai 2008, m'an tant donat d'els o d'èlas, de lor saber e experiéncias, jo lo pauc de cultura francesa, jo lo pauc de scientisme diplomat coma cal pels saberuts de las universitats francesas d'Occitània, jo lo pauc de letras o de triletras ... Jo l'òme de pauc, coma z 'auriá pogut dire Michel Serre. Malgrat tot, son las aisinas del marqueting e de las meunas experiéncias de terrenh que faràn lo discors, un discors de vida tanben. Me sembla qu'i a pas melhor que la vida per dire l'èime, Mai 68 pòrta l'expression ontologica.
Jo l'òme ciutadan de la planeta qu'entend pas gaire aquesta guèrra francesa (1 mòrt obrièr al mens) dels intellectuals franchimands contra la lenga de ma nacion ; jo qu'entendi pas gaire qu'un amic lor parla dins los mèdias, Mélanchon, siaguèsse a Tolosa ambe lo cònsol e totes los deputats socialistas, alara qu'aquestes m'aurián degut representar, me e totes los/as ciutadans/nas d'Occitània, a París per far cambiar la Constitution que refusava de me representar fins ara. Mas benlèu qu'avián rason vist lo nivèl minimal de la reconeissença.
Que podiái lor dire ?
Ai trapat l'idèa : perqué pas lor donar un tèxte de lor cultura intellectuala francesa e lor donar una vision occitana del tèxte, alara entendràn perqué lor cultura me podrà èstre intèrna mas d'una cambra d'odiença e d'audiença per encàs de los encontrar tornar ?
Voltaire me sembla pron ben, per aver estat expulsat pel sistèma francés en plaça, expulsat a Ginèbra, tal Pierre Bayle, l'occitan e filosòfe europèu, professor de Spinoza dins las Províncias Unidas ; Voltaire me sembla ben per balhar un tèxte d'òrt a la françAIse, d'aqueste òrt embarrat per las pèiras dels camps, bitumizat per la pensada costumièra francesa.
Voltaire (1694/1778), Pierre Bayle (1647/1706), Spinoza (1632/1677). Voltaire es la paraula pastada d'insolença que me sembla agradar al pensar de Mai 68 ; Pierre Bayle l'oblidat de la cultura francesa nascut per las tèrras occitanas, Pierre Bayle s'edita pas en França malgrat que aguèsse escrit en francés, ensenhat dins un collègi tolsan de jesuitas, l'apòstol filosòfe de l'etica (l'etica fauta sovent dins l'Istòria de la pensada francesa, amai tanben dins la pensada dels triletrats militants de la lenga nòstra). Voltaire fabricava aquí l'Estat ... Cal dire, es un pauc una astrada, per l'encontre, d'aver previst aqueste tèxte de Voltaire, aqueste filosòfe de lenga francesa [se podrà qualificar un filosòfe d'una identitat lingüistica ?] Suzanne Citron dins « Le Mythe National » escriu p.23 dins lo paragrafe « L'Évangile de la Révolution : Dieu en la patrie »; es ben aquela impression qu'avián dins lo raconte de mai 68, fasián Istòria per França, la patria, la maire : « En Michelet s'alígan intimament l'amor religiós de la patria e lo culta de la Revolucion : dos objèctes, una sola imatge : « Par devant l'Europe, la France, sachez-le, n'aura jamais qu'un seul nom inexpiable, qui est son vrai nom éternel : Révolution (5) ! » Lo paire de Michelet morís l'annada que pareis Le Peuple. L'istorian tòrna dire dins lo seu jornal qu'a recebut d'aqueste paire la piada de la cultura del XVIIIen sègle, del sègle de Voltaire e Rousseau, de «la vraie France» » Me sembla una bona referéncia istorica, gràcia a l'acreditacion de Cuzanne Citron.
La França vertadièra èra ben aquò lo problèma per aquestes occitans e aquestas occitanas de l'exilh, exilh geografic e identari.
« Appendici – Debuta de la Letra dins l'edicion de 1756 – Letras filosoficas, Voltaire.
Dempuèi lo malastre de Cartage, cap pòble foguèt pas potent al encòp pel comèrçe e per las armas dincals tempses que Venècia donèt aqueste exemple. Los Portugueses, per aver passat lo cap de Bona-Esperança, son estats mantunes tempses d'unes grands senhors sobre las còstas d'Índia, e jamai redotables en Euròpa. Las Províncias-Unidas son pas estadas guerrièras que malgrat èlas ; e aquò's èra pas encausa d'èstre unidas, entre èlas, mas aital unidas ambe Anglatèrra a quí an prestat la man per téner de bonas parts a l'Euròpa a la debuta del XVIIIen sègle.
Cartage, Venècia e Amsterdam son estats potentas ; mas faguèt parier que los qu'amassèran de la moneda pel negòçe, en crompar tèrras senhorialas. Bric Cartage, nimai Venècia, encara mens Olanda, ni cap pòble a debutat per èstre guerrièr, e quitament conquerant, per acabar per èstre merçant. Los Angleses son los sols : se son batuts longtemps abans de saber comptar. Sabián pas, quand ganhávan las batalhas d'Azincourt, de Crécy e de Peitièu, que podián vendre beucòp de blat e fabricar beucòp de linçòls que lor valdrián plan melhor. Aquestas solas coneissenças son aumentadas, enriquidas, fortifícan la nacion. Londres èra paure e agrèsta alara qu'Edoard III conqueriá la meitat de França.
»
Vaquí lo tèxte de lor cultura.
P.25 Cuzanne Citron, « Le Mythe National », assegura un tèxte de referéncia en parlar de França : « Déesse intransigeante, Vierge mère, France exige le dévouement absolu, le sacrifice, la mort. Michelet, remarque encore Paul Bénichou, attribue au sacrifice une importance religieuse décisive. Il a transmué ses anciennes idées sur la passion et la Croix, en les laïcisant à la gloire des héros et des martyrs de la République (12). Nous retrouverons, affadis mais identique au fond, ce culte des héros et cette morale du sacrifice dans le « Petit Lavisse ». Corps visible de Dieu, la Patrie, vivante et charnelle, porte en elle et résume l'histoire du monde ».
Èran ben lo bon autor que caliá donar ; mas cal apondre del transfert de las ancianas idèas sobre la passion e la Croix, los militants comunistas del temps las an transformadas en un transfert sobre lo partit, çò que podrà explicar l'avuglament, encara ara, de las pausicions politicas del partit comunista. Los militants tot en estar bona pasta, son tombats en religion dins lo partit, aital se podrà entendre mantunas reaccions politicas de cristians de uèi a prepaus dels comunistas.
Dins lo seu tèxte Cuzanne Citron afortís : « Cette patrie ne se dissocie jamais de la Révolution ». En Mai 1968 se pensávan en revolucion totes/as ... Me cóntan lor révolution, quitament se debanava en Aire d'Adorn o a Carcassona !...
Mas tornem al comentari sobre lo tèxte de Voltaire. 1789 èra la violença d'un pòble qu'exprimís la votz d'un classa sociala tala que l'aurà definís Marx ; lo paire de Michelet ne faguèt la descripcion, in situ, al filh. Mesclar lo comèrçe e las armas Voltaire oblida de donar França, car França es estada sistematicament e primièr la violença de las armas per la conquèsta del territòri que li an portat lo comèrçe ambe l'adobament de las bancas toscanas e la fe papala : uèi, França es un Estat que fabrica lo mai d'armas sobre la planeta, encara fa doás annadas, me remembri esquèrra e dreita franchimanda manifestar per servar lo GIAT a Tula, Briva e Tarba. L'instrument per las vendre e fabricar es un binòme govèrn e diplomàcia, entrepresa de servici d'Estat e ambaissada ambe personals formats dins las universitats de sciéncias politicas.
Bonas-Esperanças : passar luènh assegura pas la civilitat, pensi a l'apartheid engimbrat per protestants venguts de las Províncias Unidas, sovent ostracizats pels franceses ultra-catolics e del poder centralista contra las regions occitanas ; l'istòria dels pòbles servís rarament de referéncia quand la migracion s'impausa per la fòrça o la religion.
Negòçe, lo mot d'origina occitana gràcia a Bordèu ... pel negòçe nègre ! Lo comèrçe èra çò que damorava del país de Bordèu o de Baiona en dignitat ; aquò ne faguèran una indignitat e mantunes filosòfes ambe la lenga que escana l'Aquitània.
Caldrà recordar a Voltaire, mòrt ara, mas tanben als franceses d'ara, ceux là même qui parlent de now, que los peitavins, normands e gascons ganhèran la batalha d'Hastings en 1066 !
Quand lo país de Lengadòc èra de cocanha, èra ben un produït industrial qu'a permetut a Occitània, e Tolosa, particularament, per viure melhor que se fasiá a París. Lo pastel val ben los linçòls angleses, non ? Edoard III èra filh de l'eiritatge normand, peitavin e aquitan, ges estrangièr a las tèrras que se volián fòrabandidas del poder dels centralismes reials dels Francs, que se díson Franceses dins los libres d'Histoire de France d'ara.
Lo monde anglo-american es devengut lo modèl parisenc. Massviolence.org n'es lo rebat anglofòne, e pagat per la moneda de l'empèri francés del XXIen sègle.
A Tolosa, l'injustícia es sempre aquesta dels tempses de Calàs, malgrat Mai 1968.
Aiçí tal l'estornuc, ai assajat de minjar pertot del saber, lo gai saber, e donar en dètz minutas la sava d'una pensada umana. Serà una aberracion novèla car serà pas en lenga occitana (pas brica, mas serà dignament una pensada en Occitània), per un public que aurà enveja de refusar de l'entendre, quitament se i a traduccion (podiá pas entendre un emplèc solet de l'occitan, èra... vièlha mentalitat francesa de l'exclusion o de l'expulsion de los qu'es pas similar a la pensada dominanta). Soi d'un endreit que se sona solferino a Tolosa, solferino ... digun sap dins aquesta carrièra perqué un nom parier !
« -Aquí es solferino. » e alara ? Solferino es ges ni per ni contra, ben al contrari, es question de saber. Solferino convida a saber sobre aqueste endreit tolsan ; es un endreit que s'i faguèt una batalha perduda o ganhada, sabem gaire, mas batalha per un emperaire qu'aviá abdicat dos jorns abans. A Tolosa, la procinciala, la commemoracion es jamai oblidada, cada annada !... A Tolosa la bonapartista, se commemòran tanben Mai 68, en 2008, dins la cors del Capitòli [etiquetat Capitolium, en latin]. S'auriá pogut commemorar lo 15 de genièr de 1208, èra temps de campanha electorala. Cap universitat zo faguèt e çaquelà aqueste eveniment faguèt la Tolosa de uèi, autanplan que los Alemands mandèran Airbus a Toulouse, mai que Mai 68 o abrial 1808 ... Podem commemorar 08, mas sovent los occitans e las occitanas escótan gaire los occitanistas, lor fan pas fisença [sovent amb rason quand lo modèl es lo modèl francés], e car fan sempre fisença al poder central, a la sotmission o la debuta de la fin, la debuta de la lora negritud, d'una indignitat umana car es quitament pas colorada.
Lor ai conselhat d'anar veire las lutzes bascas o catalanas per rassegurar car un pòble que lenga a perdut, lo pòble lengacopat, es un pòble que páur aurà per pensar per el-meteis, e donc per èstre sotmés melhor. Lo contra exemple es catalan e basco (grand absent al fòrum 2008 de las lengas a Tolosa, ambe rason ?). Lo debat aprosmat de setembre serà sobre Euskal Herria e Catalunya. La maieutica fonciona !
A Tolosa, i a encara dels tecnocratas de la cultura que pènsan que pauc impòrta la lenga, la cultura se pausa primièr ; e ambe aqueste argument legitíman la destruccion de l'occitan per la páura nacion expansionista francesa.
Un dels intervenents pron saberut a tanben assegurat que Mai 1968 èra la fin dels imperialismes ; li ai conselhat de s'informar melhor, m'a assegurat qu'èra un « raccourci ».
Dins los intervenents avem ausit un dels regents qu'èra a Flin en Mai 68, èra membre del PCF ... Lo ròtle del PCF es estat pauc criticat, lo ròtle de la CGT que sí ! Mas çò de mai important dich per el, en responsa a la mièuna intervencion es estat que París èra faita de Lengadocians dins los servicis d'Estat, e de Bretons dins las usinas ; auriá pogut ajustar que lo comèrçe d'abans guèrra èra fait pels Alsacians e Occitans d'Auvèrnha e Roèrgue ; son los pòbles sotmetuts que faguèran París, talas las nacions o barbares que portávan lo grope dels ciutadans de Roma.
Los occitans son estats las aisinas de las farlabicas centralistas francesas ; l'imperialisme francés èra una mudason aspiranta dels pòbles sotmetuts, uèi es un colonialisme de francofòne e anglofònes en Occitània. Aprèp aver aspirat la sang d'un pòble, lo renovelament es a l'òbra del centralisme, a Tolosa e pertot en Occitània.
E quand los occitans e las occitanas tòrnan al país, perqué i a res per los arcuelhir, fan pas país, fan nostalgia francesa, bastísson per França en Occitània. Causas que fan ni los Bretons, ni los Alsacians, ni los Savosians, ni los Catalans, encara mens los Bascos !
La rason n'es simpla la pensada occitanista sap pas los arcuelhir tornar.
Tot parier avem pas sabut arcuelhir los pè-nègres, nimai los berbèrs d'Argèria (abans o aprèp 1962). Totes manipulats per França e la sièuna ideologia perversa e utilizadoira. Avem pas sabut alara que de la nòstra istòria (sancièra) aurián pogut tant explicar a-n aquestes pòbles enganats per la Babilòna francofòna.
L'avem pas pogut far car l'identitat occitana èra pas pron plasenta, assegurada e fòrta per donar l'enveja del cambiament total, d'una autra via per fargar una civilizacion umanista per la planeta ; me pensi qu'an sabut qu'èran enganats, mas la proposicion occitana èra febla ; an fabricat extremismes de tot escantilh, extremismes que se desvolòpan, encara un còp en favor de França, e en tot comptar, e segurament sense que zo sapiguèssen, contra la nacion occitana.
L'encontre ambe los actors occitans de Mai 68 me serà utila encara un còp, espèri que lo debat los farà pensar tanben a çò que son e perqué son estats manipulats pels parisencs. La maieutica es possibla ambe monde que son un pauc sople de ment, democratas de vertat.
Alara, los tèxtes (en francés, mas aquò's pas grèu) de Claude Sicre lor seràn utiles, mas per pas respondre a la question : nacion e ciutadanetat, pel pòble d'aquí ? Jà, ambe Claude Sicre, lo modèl del genial Fèlix Castan, es mauentendut o mauinterpretat. Es un pauc coma los tèxtes biblics ... Ne sem a trapar dins l'identitat una religion (tal lo modèl francés), causa qu'entendi pas.


a(1867, en fr. dins Mérimée ; empr. Al grèc, maieutikê « art de l'amainadada », fem. Substant de maieutikos « relatiu a l'amainadada », vengut de maieuesthai « mettre au monde ») didact. Metòde suscitant la pensada intellectuala.