arcuèlh

dijous, de juliol 12, 2007

Per la revolucion d'Anaram

Anaram es lo ... Corrent Revolucionari Occitan. Lo movement politic gascon es Anaram au Pataç, o AAP, que de la nacion ne vòl far sa revolucion. Çò que vòl pas dire que lo messatge politic es pas de tenir compte dins un messatge politic diferent e benlèu mai aptzimador.

Ieu, pensi que de la revolucion, Occitània n'a pas mestièr, mas de las idèas de revolucionari benlèu que òc... alara practicarem l'utilitarisme de las idèas ! Pensam sul tèxte seguënt.

Dins Literatura e pòst-istòria, capítol del libre en fòto, George Steiner escriu en l'aunor de Georg Lukàcs
«Las utopias que florisson al còr de las revolucions an, de per la lora natura, un dessenh ideal e a vagar. Tota situacion revolucionària induís, per definicion, qu'auèi s'apròpria deman, que l'imaginacion asegtada pel futur s'acantona dins l'accessible. L'invencion se dèu plegar a la disciplina del possible.
I a dins lo marxisme tot un jòc de conjecturas e d'eventualitats que damóran abstractats, car se pláçan «de l'autre bòrd de l'istòria». Tre la debuta la question s'es pausada de l'estatut e dels ressòrts de la vida dins la societat sense classas del vertadièr comunisme. Mas, de faiçon logica e inevitabla, las responsas son damoradas la mai suberficialas e descaradas. Lo camin de percórrer es tròp penós, tròp empachiu de mantunas crisis e de capviraments potencials. L'òme, ambe sa vision fragmentada dels sense-relambis conflictes politics e economics que son amanats, comprend que lo vèrbe èstre se pòt conjugar al futur anterior. Aquesta conviccion, de Princip Hoffnung d'Ernest Bloch, determina la seuna faiçon d'anar ; mas aurà pas cap de temps, ni de las costumas de la pensada que caldriá per explicar l'avenidor. Podem pas formular l'ipotèsis presisas sus la condicion de l'èstre uman desalienat e rendut a el-mesme, abans de poder la tocar del dit, abans que l'orizon n'aguès de fugir. Nos traparem alara dins una situacion radicalament novèla que exigerà una re-adaptacion sancièra de nòstra consciéncia e de las metafòras linearas al entorn de que s'organiza nòstre sentit del temps.
Lo marxisme es pas la sola ideologia que se satisfasca d'una tòca finala mal definida. La magèra partida de las religions e mitologias centradas sus l'esperança fan parier, e es benlèu una de las feblessas de l'Islam [escrivut en 1967, publicat en França en 1969] que d'aver descrivut lo son paradís ambe tròp de detalh. La perfeccion èla-mesma deven insipida quand se fai tròp familhièra a l'esperit. Tal zo sabiá si ben Dante, lo raive s'enaira en una vision tant aguda e tant liminosa que s'espotísson los detalhs.
Se podrà çaquelà questionar sus la «pòst-istòria». Se pensam que nòstra manièra de «viure l'istòria» resulta en màger part de la pression dels conflictes politics e socials, tota teoria de la societat a venir se dèu de pensar las motivacions de l'òme dins la ciutat dels justes. Que substituar an'aquò d'essencial, de l'accion qu'es l'espèr frustrat ? Coma estimular e mantenir aqueste element dinamic que jutgam talament inseparadèir de nòstra personalitat ? Se se pensam al paradòxe freudian, se pòt imaginar una civilizacion sense malaise ? La perspectiva d'una economia fondada sul lèser forçat e generalizat agúlha la nòstra pensada dins aquesta via.
Quin espaci resèrvan a la literatura aquestes lendemans imprecises ? Basta que dramatiza l'ententa, l'acomodament, o que liura a una critica reala a la lum del possible, es condemnada a disparéisser ? O ben se justifica pas que las imperfeccions de devenir istoric ? Los òmes se prestaràn encara a l'imaginari quand la realitat emplenaràn totes los desirs d'accion e d'analisi ?
Al mitan dels transpòrts que márcan la fin de Literatura e Revolucion, Troski assegura que l'art sobreviu a la victòria, que «lo poèta de l'edat que se desperta bastirà un novèl sistèma sus las aspiracions passadas de l'umanitat». Profeitiza «la caiguda de la paret que separa l'art de la natura». Aquò son aquí, per necessitat, formulas jornalisticas, car las vizadas de Trotski èran ambigüas : voliá provar qu'un art del proletariat seriá inconvenable un còp las massas liberadas, gràcia al comunisme, a lor mentalitat de classa e de loras palissas psiquologicas. D'un autre latz, s'esforçava d'acaparar l'atencion generala en favor de las tascas socialas e didacticas las mai urgentas, la panant per èla-mesma a l'empresa de la raivariá.
Ernst Fischer pòt pas supausar un momenton la pensada que l'art se deguèsse, o quitament se posquèsse, despertar un jorn despassat o superflux e, dins la tradicion revolucionària, Pisarev es mai o mens lo sol pensaire per laudar aqueste niïlisme puritan. L'art se perpetuarà al dintre d'una societat sense classa car damora, per l'òme, lo mejan suprème de s'identificar a la natura a als autres òmes. Aqueste argument es mai solid que se ne pensa, de fait. Que s'imagina resolguts las diferentas esquemas d'alienacion, la confrontacion dicha mai naut seriá encara desiradoira ? Comptam sempre al nombre dels procèssus essencials ? Fischer defend ben naut la perenitat de Göthe, Stendhal, Pouchki, e Mozart - «Mozart, Mozart encara e sempre». Mas assitiriam çaquelà a un novèl espandiment, o la creacion se mantendiriá sonque tala una disciplina del passat, colleccion de tresaurs dins un musèu de sentiment ?
Aquí son ailà mantunas questions ambecas. E me limitarai de presentar aiçí un briu apercebut dels elements actuals que daissan dire aqueste autre monde.»
[pagina 239 a 241 del libre Langatge e Silenci d'en George Steiner] [ l'autor europèu e que viu a Nòva York al moment, contunha ambe la seuna vision de la literatura, que ne farem un autra paragrafe lo còp venent.]

Ieu, dirai sempre que l'occitanisme a fautat de traduccion de document d'aqueste escantilh, es encara temps d'o far, car la lenga se practicarà melhor aital.