arcuèlh

dimarts, de desembre 14, 2010

Belgica / Occitània avèm un problèma similar : los francofòns

Los francofòns son un problèma europèu, quora son ciutadans nacionalistas d’expansion parisenca e que de l’Estat francés ne fan una religion politica, ambe un dogme, una fe, temples, eleccions, una re(sens)publica, e son ecclesià particular, lo foncionariat d’Estat (aquel particular que gerís la nòstra moneda tant eficaçament suls mercats dinerièrs planetaris, per exemple).

1954, los francofòns de Belgica refúsan lo bilingüisme de l’Estat reial belga ; la resisténcia flamanda es estada lo monolingüisme unilateral neerlandés, lo rei èra francofòn, e ara la demanda d’independéncia de Flandras contra Valònia.

Uèi, sembla son arribat al cap de la creacion per França e Anglatèrra de Belgica en 1830. Belgica es ara al govèrn de l’U.E. (la Comission sembla manobrar sense Belgica, malgrat la crisi financièra), e los territòris flamands e germanics, Brussèllas, e Valònia (francofònes dins l’extrèm lingüistic) se gerísson normalament … sense govèrn politic al cap de l’Estat, perqué ?

Un reportatge de la TV3 explica la situacion en fasent comparason de las actituds valoniana o flamanda, francofòna o neerlandofòna.

La critica de França agrada pas als foncionaris d’Estat.

Cal çaquelà tornar a las realitats istoricas, realitats de l’actualitat e de la vida de cada jorn pel pòble occitan (se reconesquèsse o pas dins la terminologia emplegada).

La critica francesa per pas desvolopar los poders en regions occitanas es d’aqueste nivèl, «N’importe quoi!» èra una responsa a las meunas prepausicions realament volontàrias de reforma radicala e pacifica de l’Estat francés, ambe lo mens possible d’Estat per la gestion en region e lo mens possible de foncionaris a París, per las plaças regalianas que i pòdon aver ; vaquí lo tèxte, i ai ajustat correccions, una majuscula al mot Estat quora èra de l’estructura politica que sabèm, per diferenciar al mot “estat” qu’es la situacion maissanta que l’Estat republican francés e son administracion -bonapartista mai que tot-   nos an plaçat dempuèi 200 ans de revolucion franchimanda, 600 ans de reis capecians e las conquèstas pauc a pauc d’Occitània, de 1209 dinca 1860:

N'importe quoi! L'État central protège les citoyens en évitant que les mafias régionales ne puissent leur imposer leur loi autrement plus "corporatiste". Et cela évite que les régions riches ne fassent du dumping fiscal comme on le voit si bien au niveau de l'UE et des États!  Et comme christian le souligne, les régions ne résisteront pas longtemps à d'autres mafias que sont les multinationales financières, industrielles ou bancaires. Allez voir dans les paradis fiscaux qui a le pouvoir réel!

Jean-Marc Tagliaferri, fonctionnaire d'État, né à Nice mais ni niçois ni nissart! Ayant vécu un peu partout et heureux de çà, exigeant d'être partout chez lui sur le territoire de la république au même titre que tout citoyen français ou tout étranger en situation légale

Es tipic d’un foncionari que crei que son administracion es la panacèa mondiala, es la regulacion ideala (vesèm ben quina regulacion per enriquir sonque l’Iscla-de-França), aital lor avèm fait guèrras per lor donar un espaci mai bèl per «être partout chez lui sur le territoire de la république» (lo concepte de «frontières naturelles», de 1955 debuta de la guèrra d’Argèria a uèi res a cambiat), aquò se sona nacionalisme d’expansion, es un militarisme administrat (bonapartisme) e dins aqueste cas ben precís, collaboracionisme nissart, mas auriá poscut èstre còrse, breton, alsacian, martiniqués, reunionés, goadelopean, savosian, bearnés, basco, catalan, picard, lorren, franc-comtés, lyonés, pictocharantés, vendean, normand, angevin, auvernhat, lemosin, agenés, carcinòl, roerguat, etc.

Leonina Societas es Occitània 

Vesèm aital qu’es un nissart qu’es devengut un ciutadan tocat pel sindroma politic d’Estockhòlm o coma l’ai jà escrich, Leonina Societas… que la farèm recuolar.

Vau explicar aiçí Leonina Societas : Es una locucion que l’emplec es ironic, que designa las personas que fan aligança ambe los potents en pensar que lor serà d’un grand profièich (aquí un salari segur de la part de l’administracion), alara que per acabar ne serà los paures que ne patiràn. A la debuta, se trachava d’una expression juridica (de juridic en França, son los Occitans que l’an portat, contra la dictatura de las leis decretadas pel rei, o dels decrets pels ministres), frasa juridica tribuada pel Digeste (17,2,29) al jurista Lucius Cassius Longinus ; lo cal estacar a la tradicion dels racontes que son la descrpcion de las aliganças de mantunes animals ambe lo lion, aqueste darrièr aprofieichant generalament de las flaquesa per s’apoderà als darrièr moment de la rapina, caçada amassa…

l’administracion bonapartista francesa fabrica la Leonina Societas, e lo pòble n’es content. Aqueste còrse es d’aquestes fabrican d’illusion politica, e sobretot de clientelisme bonapartista.

Dire que las regions resistaràn pas a las mafiàs internacionalas es creire que Mónegue existís pas ambe un pauc de mafià (amai la designacion de l’Estat francés del president del govèrn local), segurament en percentatge autanplan que París (lo poder de la republica que suportèm)… N’avèm qu’a legit Mediapart, Le Canard Enchaîné, Bakhsich, Rue89, Marianne o La Mèche per aver la vision de la mafià francesa que nos govèrna o que prepausa de governar dins los futurs eventuals (seràn malastrosament las eleccions que nos faràn causir una mafià republicana o l’autra).

Administracion francesa = problèma en Occitània.

L’avèm vist a Vilanòva de Magalona, es un tribunal administratiu qu’a argumentat per fòrabandir la lenga ; los arguments èran d’una maissanta fe qu’es pas de creire, per exemple un panèu en occitan es accidentogène en causa de la grafia o de l’accent sul Ò, aquò es pas francés dons accidentogène ! Tot es bon per matar l’expression d’un pòble e per installar lo productivisme administratiu, flac çaquelà, e astrosament.

Malastrosament, aquel foncionari sap benlèu pas que l’administracion francesa es justament lo problèma en Occitània. Es soi pas liberal quora escrivi aiçò. Es simplament la constatacion d’un sègle (preni al minímum) de gestion francesa d’Occitània. Despertat en 1974, lo principat de Catalonha aurà necessitat 10 annadas per reviscolar, gràcia a una administracion eficaça e sense cap dobte mens mafiosa que la francesa. L’excepcion francesa es l’ignorança.

La mafià francesa es sobretot fòrta de las leis que se vòtan (gràcia a la partidocràcia), gràcia a una casta de l’oèst parisenc (De Versailles cap a Neuilly/Seine ont es la diferéncia ?), o gràcia a una casta de francmaçons que monopolízan la paraula e las supausadas bonas idèas per la gestion de l’Estat (perqué los debat francmaçons son jamai public ? E dins las lengas dels pòbles ?), gràcia tanben a un moment donat a una casta papala de l’ecclesià que fabricava l’espoliacion de l’Estat reial; uèi tot aiçò, a l’amagat, govèrna la supausada democràcia francesa nos amusa, panem et circenses.

Acabi de veire lo filme Le président, aquel filme presenta un personatge politic pron conegut en Occitània, un personatge que faguèt las linhas del redaccional de tota la premsa francesa malgrat tot, e que ganhèt las eleccions abans de morir en octobre. Lo filme es produsit, uèi, tanben per París, perqué Occitània a pas cap productor potencial sul tèma ? Benlèu Òc, o benlèu cap coratjós per zo fabricar.

Un personatge qu’agrada gaire a un fum de monde parisenc, del 6en arrondissament e dels foncionaris d’administracion. Mas es pas un personatge politic excepcional, en l’abséncia de democràcia e sobretot de luòc de discutida del pòble occitan, n’avèm de centenars aital (la decentralizacion es pas un sistèma democratic, l’ai jà explicat sul blòg, la reforma prepausada per l’UMP tanpauc). Alara una casta al entorn d-el fabrica lo candidat (programa e visual televisual, e per èstre present dins los mèdias en Region Lengadòc-Rosselhon, li cal pujar a París), lo candidat es çaquelà, pron fòrt per al final de la campanha los abandonar un pauc… Èra Georges Frêche. Çaquelà son opausicion aguèt tanben de pujar a París per èstre entenduda al país ; es la paradòxa occitana, per la politica cal pujar a París, segurament per aver editors e lo bon formar de la pensada.

Mas lo problèma es pas çò qu’es dins lo filme, lo problèma es puslèu çò qu’i es pas : –1 la reaccion politica del public, –2 lo collègi electoral e sa fabricacion dels avejaires politics.

1 / La reaccion del public plaça jamai una critica sobre la supausada democràcia que França nos prepausa, al cap de l’Estat o dins lo sistèma de decentralizacion. Alara avèm aquel tipe de personatge, e ne podèm pas aver d’autres, vist que lo sistèma es bonapartista e governat mai o mens per d’administratius que vòlon pas de reforma, e que s’autoprocláman candidats gràcia al sistèma de la partidocràcia, d’Estat o de las regions administrativas francesas.

2 / De mai, lo collègi electoral es incapable de trapar un luòc de debat real, puèi se lo luòc es trobat, aurà pas las aisinas per poder questionar realament sobre la potencialitat del candidat testat, tot aiçò li agrada a l’administracion, lo machin que li agrada que tot se passèsse a l’amagat. E soi pas segur que los neurònes politics fosquèssen pron estimulats per poder desvolopar un esperit pron critic sul devís politic. Soi estat dins aqueste cas de fauta d’estimulacion, e ara que comença de n’aver pron d’’estimulacion, començi d’entendre que la «democràcia» prepausada me fa cagar.

L’Estat francés engana.

L’Estat francés protegís pas, engana los pòbles de França (tal coma se disiá en 1789, e tal que Lafaieta zo pensava en tornar de la revolucion nòrd-amaricana), e la seuna administracion fabrica un fantasme, un pantais e las desillusions associadas, pertot ont pòt, per exemple dins aqueste club de pensada (ATTAC) qu’ai agut d’i botar mon punt de vista e mas demandas politicas fòrtas e adaptadas, reflexion vièlha de vint annadas de recèrcas politicas de tot escantilh. Los autres francofònes Think Tank son pas mai lusents tanpauc. Per exemple, dins la cors estudiantina de sciences politiques qu’èra venguda veire lo filme a la demanda dels professors. Aquò se sona l’ignorança universitària.

Per un public normal, lo filme Le Président es un documentari que vos espantarà pas, mas que vos donarà de qué vomitar, e benlèu de pus aver enveja d’anar votar. Per vomitar e per anar pus votar, l’administracion vos ajudarà sempre, que fosquèsse un administrador francés, còrse, breton, alsacian, martiniqués, reunionés, goadelopean, kanak, polinesian, berbèr, pè-nègre, d’immigracion mai o mens recenta, savosian, bearnés, basco, catalan, picard, lorren, franc-comtés, lyonés, pictocharantés, vendean, normand, angevin, auvernhat, lemosin, agenés, carcinòl, roerguat, o de la sang blava.

E l’administracion francesa engana e parla francés, pleonasme.