Occitan lenga d’Occitània, sonque ?

Lo modèl francés de la lenga unica, la lenga que totes devon saber per las leis, per imposar las leis d’un sistèma dich republican e qu’èra reial abans; es un sistèma que pensa que lo cap del poder dèu s’imposar al pòble e non pas lo poder, l’administracion, s’adaptar a las populacions. Es lo modèl democratic contra lo modèl francéxs.

Dins un Estat francés que l’espaci de poder demesissiá al fial de l’istòria militarista e de las desfaitas, la lenga èra imposada pendent l’expansion e al revèrs aprèp las desfaitas, perqué l’Estat militarista francés deviá aver bons soldats per guerrejar pertot. Donc lo modèl francés es un modèl qu’explica «une langue un pays», e se mescla aital la lenga comuna e la lenga unica.

Mas es que lo modèl francés dèu èstre lo modèl occitan ?

Es de dire «En Occitània avèm una identitat e la nòstra lenga es l’occitan» unicament ; o com pel Ducat d’Aquitània, aont se parlava fòrça lo gascon, una lenga venguda de la transformacion del latin, lo Duc a agut de pensar que valiá mlhor la normalizar per poder l’emplegar dins los documents administratiu al meteis nivèl que lo latin oficial. Aital lo Duc pensava que caliá s’adaptar a las populacion, e non pas al revèrs, ensenhar lo latin a las populacions. E donc en Aquitània dinca l’arribada dels Francs, 1453, e 1470 per l’imposicion del sol francés, aviam una societat juridica que se podiá pensar en doás lengas. La règla occitana es pas aquela d’un país, una lenga.

Mas es que l’emplec del mot «país» dèu perségre dins la confusion ambe l’Estat o las autoritats localas de la decentralizacion per exemple ?

Lo Ducat d’Aquitània èra un Ducat que foncionava coma los futurs Etats modèrnes que lo nacionalisme a teorizar lo foncionament a partir de la fin del XVen sègle. Lo mot Estat implica mantunas formacions administrativas e gestion del país ; lo país pòt èstre aiçò mas talament d’autras causas mai foscas e pauc clara per poder escriure en sciéncias politicas.

Lo reialme d’Arle tot parier.

Lo sol país que foncionava coma una dictatura amb sang blava, es fRANÇA, e la paradòxa es qu’es aquela que dona leiçons de sciéncias politiocas e de filosofias politicas, e totparier lo modèl per escanar Occitània uèi. L’emplec del mot «país», es aital dins l’Estat francés un pauc una engana pecs d’Occitans, un pauc coma l’emplec del mot «patois».

Puèi, una lenga qu’es establida sonque dins un Estat autoproclamat per aquesta lenga, es pensar que los torns son natres, e que los locutorse las locutriças d’aquesta lenga existísson pas al entorn ? Alara avèm Wallònia e Genèbre que se parla pas francés ? Donc l’idèa que la lenga es clavada dins un ensemble que se sona «país» o «Estat» es un pauc oblidar que se cal adaptar a las populacions e non pas a las realitats descrivudas pels poders politics o que los poders politics vòlon imposar als autres, que lo «país» fosquèssen pichon, grand o bèl ! Que lo «país» fosquèsse administrat, escolarizat, militar o virtual.