Jeanne d’Arc pertot me dona botons

Jeanne d’Arc e los Angleses, aquela associacion es un mite entretengut pel nacionalisme francés, dempuèi las instruccions de la IIIena republica e dempuèi lo moment que lo primièr enemic de l’empèri republican francés èra anglés ; Jeanne d’Arc es l’expression del nacionalisme francés, de sa genèsi al desvolopament de tot tipe a l’Estat francés. Al moment l’Estat francés èra un Estat-mercat-nacion fRANÇA. Mai bèl seriá estat l’empèri, melhor estat seriá estat lo poder centralista francés ; las causas an pas cambiat en dos sègles ! Quora se parla del catalan oficial en Espanha, lo professor d’espanhòl i vei una demesida de l’espaci que s’i parla espanhòl ; quora un militant occitan demanda la preséncia de l’occitan dins las carrièras, los franceses i veson una ataca contra lo francés ; la paradòxa es que ni los Madrilencs ni los Parisencs son clars sul subjecte, çò que vòlon pas pels Catalans o pels Occitans, zo fan per els (per exemple, emplegar l’anglés coma solucion finala e politica).

Donc Jeanne d’Arc pertot me dona botons.

De qué Jeanne d’Arc es lo simbòl ? De l’estupiditat dels Occitans d’acceptar lo mite francés, mite de las loras sotmissions al poder dictatorial francés (diverses e variats) que fosquèssen republican o reial. De mai es lo simbòl de la collaboracion de la Glèisa catolica a la destruccion d’Occitània, se cal recordar que son montats en estupiditat dinca la dire santa ! Es que podián far d’un autre biais ? Vist que fRANÇA es supausada èstre la «sainte ainée de l’Église», per aver ajudat a la destruccion dels Bons Cristians, puèi Protestants e puèi dels Jansenistas, dins totes los cases Occitània a agut de patit de las decisions de la Glèisa catolica sempre del costat de l’opression francesa contra una partida o un bèl tròç del pòble d’Occitània. Vaquí çò que Jeanne d’Arc es lo simbòl, en Occitània.

Jeanne d’Arc es un simbòl de la vision istorica francesa (devenguda francesa aprèp èstre estat lo territòri de poder dels Francs), un mite entretengut per l’instruccion republicana e nacionalista de fRANÇA. I a pas que l’inocéncia politica francesa per l’acceptar tala coma una clau generosa e francesa, e quitament un ingènu de la catolicitat ; e aiçò es estat embucat als mainatges dins los corses manipuladors d’Istòria dins la dicha escòla republcana o escòla de la manipulacion nacionalista francesa, dels ayatollah del servici d’Estat francés.

La vesèm un pauc pertot dins l’actualitat, dempuèi que lo sant Nabot Ier a copiat Le Pen sul subjecte, e s’i a un endreit ont es mal-a-prepaus, es plan a Tolosa ; me soi sempre demandat de qué podiá portar a Tolosa d’aver aquel magnific luòc per un atemptat, pr aucupar un endreit important de la vila, o per ameritar un nom d’una estacion de mètro (e per saber de quina manièra oz cal prononciar en occitan, si la question se faguèt – ièu ai respondut, cal enlavar l’estatua d’aqui e benlèu la reciclar en un objecte que podriá al mens raportar  a la vila) :

[aquí i posarai la fòto de l’indignitat tolzana]

Non la vòli pas bicar, ni «sauter», explotar segur, mas simplament l’estatua enlevada a Tolosa es de remandar al nòrd pels plasers dels artistas de music-hall politic de l’Oèst parisenc, fariá talament plaser a tota la nacion occitana e sa dignitat ! Es que nos caldrà una autra armada d’occupacion nazi per far fondre aquela estatua de l’indignitat occitana a Tolosa ?

I a quitament cançons modèrnas per la valoriza inoncentament, en seguir la dicha «santetat» de la puta reiala franchimanda, en seguir l’«icòne nationale», per non pas dire q’es legitimada per tot lo sistèma coma una aisina del nacionalisme, una engana pel pòble occitan.

Coma lo podèm confirmar, Metro es lo jornal de la casta al poder, un emplec de la manipulacion UMPista actuala, vist l’espaci (primièra pagina e doás paginas dedins ambe una publicitat del purificador lingüistic Karl Lagerfeld – tot aiçò decidat a París e distrubuat a gratís en fRANÇA), espaci qu’es donat a las pitrariás nacionalistas del vòstre preisdent. Metro dona botons cada maitin, ambe paginas aital. E lo redaccional es sistemticament dins lo sens de la pensada del poder, sistematicament. «Une Histoire qui inspire», ièu sabètz ara çò que m’inspira la puta Jeanne d’Arc.

Jeanne d’Arc es un mite e la puta del nacionalisme francés, la vòli oblidar per non pas valorizar lo nazional-expansionisme francés, mas per anar votar per la presidenciala, l’emplegarai, tal un repoussoir national français.

Lo jutjament de Rohan (es aital que la vila s’escriviá abans la normalizacion franchimanda) es estat un bon jutjament, benlèu lo melhor que cal aver per totes los nacionalismes d’expansions francesas, aqueles que se fan expressions en país nòstre ; Jeanne d’Arc es de cremar un còp de mai en Occitània.

Las mapas de l’expression d’aquel nacionalisme francés, d’aquel expansionisme reial que serà retornat coma una decision de volontat politica d’èstre francés per l’ensenhament de la republica al XIXen sègle, e qu’avèm en cap quora se parla de Jeanne d’Arc :

Jeanne d’Arc es una guèrra contra los poders en Occitània, sense París ; es la preseguida de l’idèa que los poders en Occitània devon pas existís ; es lo projecte vaticanesc.

La presentacion de las dinastias anglesas coma invasion en territòri sangtificat coma francés o «Royaume de France», es un acte de nacionalisme, es oblidar l’istòria del foncionament de las institucions d’Aquitània, es oblidar l’istòria d’Aquitània (coma zo fan sovent un fum d’occitanista quora escrívon l’istòria d’Occitània).

Donc coma contra flama a las estupiditats istoricas nazionalistas francesas, i a pas melhor qu’una commemoracion diferenta, per exemple aquela de Ricard Còr de Leon en Lemosin, aquel que díson Richard Còr de Leon en Lemosin :

La piada qu’aurà daissat Ricard Còr de Leon es segur plaçar l’istòria del pòble de Tolosa dins lo camp dels plega-esquinas pre-nacionalistas franceses, mas es tanben un element màger de la dignitat per Occitània, en politica coma al nivèl cultural e lingüistic occitan. Es dins lo Ducat d’Aquitània que se faguèt politicament la primièra organizacion de la lenga occitana, dins l’abadiá de Lemòtges que serà cremada per la revolucion dicha «del pòble de fRANÇA», avètz aquí encara una expression del nacionalisme educatiu francés.

La manifestacion per Ricard Còr de Leon es menada per una equipa qu’i a d’Angleses dedins ; segur que los diches Angleses son benlèu mehor vector de la dignitat occitana que los Occitans els meteisses ; aquò me recòrda un article qu’aviá emplegar una mapa istorica per legitimar l’invasion anglesa novèla (vist qu’i a pas agut d’anciana, car Hastings en 1066 son las tropas normandas, flamandas, bretonas, picardas, e gasconas que la ganhèt). La nocion d’Anglés pel poder en Aquitània es un pauc coma dire que se fRANÇA èra italiana alara que las dinastias capecianas se marridavan ambe Toscan ! Donc, instrumentalizar Jeanne d’Arc o l’anglitud d’Aquitània es un mite e sobretot un acte de nacionalisme francés, es legitimar una conquèsta d’un territòri sangtificat coma francés pels Papistas (qu’an sempre volgut l’argent d’Aquitània mas pas los poders d’Aquitània) e sa division de l’Empèri del Karl Magnus.

Aquel jorn de 2007, malgrat la basteson clara de l’article, Le Monde me donava botons, los botons que fòrma part de la crisi qu’ai ambe lo nacional-expansionisme francés. L’ai escrich dins un bilhet e me sembla oportun de tornar reviscolar l’article ambe Jeanne d’Arc qu’arriba dins l’actualitat.

A Tolosa, unas estatuas per Ricard Còr de Leon, Aleonòr d’Aquitània o per Joana d’Aquitània (Esposa de Raimon Comte de Tolosa), aurián un resson istoric digne, per la memòria nacionala de Tolosa ; Jeanne d’Arc me dona botons, tot parier que lo patois de Karl Lagerfeld.

D’autres so fan ambe l’umor que cal :