La causa es quasiment desapareguda dins las novèlas d’Occitània ! E çaquelà, quin grand aunor d’èstre gardonat per l’Institut e la Fundació Ramon Llull ; en Catalonha es un element màger per la projeccion exteriora de la lenga catalana.
L’Institut Ramon Llull es quasiment desconegut dels occitanistas, quitament a Tolosa ; e çaquelà es una organizacion de mantunas intitucions politicas dels Païses Catalans per la projeccion exteriora de la lenga catalana. Es pas l’associacion IPECC çaquelà.
Coma la mauconeissença sembla èstre la basa de l’occitanisme, acabi d’aver un cap-redactor de revista que me mescla l’associacion Raymond Llulle (grafia francesa non respectuosa del nom del filosòfe), ambe aquel Institut Ramon Llull de nivèl internacional. Me cal donc tanben presentar Bernart Lesfargues ! Es un occitnaista de tria e donc catalanista, dal Peirigòrd, editor, es estat un dels primièr de l’Estat francés a tradusir e publicar òbras poeticas catalanas, dins tota la seuna carrièra es estat un militant occitanista de tria, coma jamai l’occitanisme ne produsirà en temps de l’abséncia de politica lingüistica. Sab protestar quora la lenga occitana es castigada en collòqui, coma o faguèrem ensems a Peirigüers quora un supausat sapient francés (li cal pas far publicat) diguèt estupiditats dabans un pertèrra de tria occitanista, mai de 1000 !...
Mas cal notar tanben, ongan, lo prèmi autrejat a Georg Kremitz, professor emèrit de l’Institut de lengas romanicas de l’universitat de Viena, es, el tanben, un grand professor d’occitan, e la seuna trajectòria es fabricada al torn de l’occitan e donc forçadament al entorn del catalan. Es el que faguèt despertar las comunautats de Calàbria que parlávan occitan de las valadas al nòrd de Niça, mai tanben desvolopèt una fialara per las lengas romanicas qu’esperèm que serà possible de n’aver l’equivalent, un jorn a Bordèu, Tolosa, Lemòtges, Clarmont, Montpelhièr, Ais-Marselha o Niça, o quitament Lyon.
Es pietat qu’aquestas personas de grand renom e tantas autras (Cristian Rapin, Miquèu Chapduèlh, Marcèu Esquieu, Joan Roux, Gilabert Narioò, Miquèu Groclaude, e tantas autras grandas personalitats d’Occitània – sense elas seriái pas aquí a vos escriure) fosquèssen de cap manièra ensenhada a las universitats francesas de letras occitanas. N’i a qu’escrívon sobre un Robèrt Lafont qu’es pas estat reviscolat, relevat, mas benlèu que centenars de Robert Lafont existísson en Occitània e son de cap manièra valorizats per las universitats francesas de letras occitanas.
Cal esperar que l’Institut Ramon Llull farà tanben una granda jòia als Parisencs letrats d’aver taulets en lenga occitana a la fièra de París, la lenga co-oficiala del Principat de Catalonha ambe la lenga dels signes, e l’espanhòl.
-°-
Dementre tot aiçò dels imminents premiats d’Andorra, podèm veire un païsan de Lengadòc que protesta alprèp dels falords de jornalistas que son a Bugarag, protestacion dins un camp que la polícia francesa en nombre non podrà frenar de s’exprimir contra las estupiditats dels promotors de l’Ayraultpòrt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada