Lo mot Occitània questiona mantunes…

Ieu me soi sempre questionat perqué mantunes prenon una mapa (carta), e pensa que lo monde existava pas abans e èra la vertat istorica, sanctificada, aprèp. Aquò se sona lo pòst-cristianisme. La sindròma de la data istorica... coma se lo monde virava pas abans e vira pas aprèp. L'antropoloigia es diferenta del legitimisme istoric, e del quite cristianisme. Qora la IIIena republica establís la santetat de l'Estat francés, establís un dògme republican, un biais de crear una religion, une religion novèla, sul modèl ges revendicat del cristianisme. Quora Frederic Mistral arriba a Agen per l'inauguracion de l'estatua de Gensemin, arriba en tèrra occitana, lo seu discors es jamai estat tradusit ; pauc a pauc, aprèp mantunas estudis serioses (academic, universitari o simplament militant) serà l'ensemble devengut politic, Occitània ; quora lo meu grand paire s'en va far la guèrra -o la preparar- a Draguinhan (doás annadas per anar a la desfaita de duinkirk), experimenta la similitud lingüistica, e ne parla a  l’ostal agenés ; quora un estudiant en doctorat de lingüistica explica que la particularitat del provençal passa lo Ròse, e que lo Gavòt sembla fòrça a la nòrma d'un occitan potencialament emplegabla per totes/as de la meteissa manièra, la nòrma que l’occitan prepausa per totes (e que mantunes oblidan de pensar Gavòt e Provençal, segur) ; sèm alara d'un grand desvolopament antrologic de l'identitat occitana d'un espaci de la planèta, espaci que notarèm Occitània, per dignitat. Quí non vòl la dignitat per Occitània, per perségre l’indignitat academica que fabrica folclorismes, per agradar fRANÇA e lo seu nacionalisme d’expansion ? Quí ?

Lo grope Frederic Mistral sobre FB, escriu alara, adossat d’una mapa de França ; lo mite nacionalista francés de la IIIena republica es la basa de l’argument :

«Es la mai granda error dels occitanistas d’ignorar l’istòria «Aquel projecte a las tendéncias de còps nacionalistas s’apuèja sus la volontat d’agrandir autanplan que possible lo territòri, d’i apondre lo mai d’elements potencials, de li donar una legitimitat istorica per una interpretacion orientada d’eveniments fondators (la crozada contra los Albigeses, la literatura dels trobadors, veire lo Felibrige), per fin de li donar lo mai de pès (per rivalizar ambe lenga, cultura, identitat francesa) e l’amagar la division istorica, culturala, lingüistica permamenta d’aquesta ‘Occitània” e d’aquel ‘occitan’ …. (Blanchet). Sobre la mapa ont es ‘l’Occitània” ?»

Podèm traire del document que l’occitanisme es pas pron istoric dins l’establiment de la pensada, e es l’istòria vista pels Occitanistas que’es convocada per explicar las «errors» nacionalistas occitanas. Lo tèxte cortet causit es puslèu estranh, aital, perdon ansin (coma díson en Provènça de cada costat del Ròse).

Puèi d’una discutida Internet, una francofòne d’Occitània –e i a d’occitanisme que fosquèsse pas dins la lenga ?- se tracha d’un acarament entre doás pensadas francesas sobre Occitània que se nègan d’emplegar la lenga que fabrica Occitània, lo catarisme novèl es en lenga francesa sistematica (alara que La Canso –un tèxte màger- explica en occitan la grandor dels Comtes tolzans que fan proteccions d’una religion cristiana populara, per la dignitat d’Occitània manténer). Se trapa que lo cristianisme del catanirsme es Vatican II abans la data, es la traduccion de la Bíblia en lenga dita vernaculària per la poder transportar mai aisidament dins las populacions de lenga pòst-latina, aquela lenga qu’es estada establida pels Ducs d’Aquitània (Abadiá de Lemòtges), e emplegada puèi pels Trobadors (puslèu totes/as pertot en Occitània, i a mapa per o descriure aisidament e sense frontièras dels Estats del moment), e aital devenir lo ‘gascon’ (sense èstre de Gasconha), o lo ‘lemosin’ per èstre pas çaquelà sonque de Lemosin ! (cal legir Montaigne per comprendre, Les Essais). Lo nom de provençal aurà tanben passat lo Ròse, coma lo títol de lemosin per la lenga poetica de l’Edat mejan aurà passar los sègles, per èstre la denominacion de la lenga poetica catalana… Se parlava de Provençal per la lenga de Gasconha, de Carcin o de Roergue pendent un periòde politic qu’èra estat dels Francs al poder a París.

Negar Occitània, es negar doás causas : – los estudis lingüistics trabalhats mantunas annadas far, pêr saber l’unicitat lingüistica occitana (la negacion es basada sobre lo fait qu’es pas estat fait en bona grafia ? La grafia es devenguda politica dins lo ment d’un Blanchet, o d’un colectiéu prouvençau ; O sabi pas ; mas la negacion a tot del politic francés, dividir per regnar), – es tanben non vóler far la destria entre lo juridic e l’antropologic (es plaçar la pensada francesa d’Ernest Renan, al dessús de tot, la santetat es plaçada en republica tresena aital). Es un nacionalisme de sotmission francesa, es una error provençala, una error que Cornelius Castoriadis, en fasent ereferéncia als tèxtes e practicas politicas ancianas ne farà descripcion dins un libre que recomandi sempre, «de la cité et des lois», edicion Le Seuil.

Podèm evidentament donar totas las mapas del monde, e podèm confirmar l’abséncia sobre las mapas d’Occitània, aquò vòl pas dire qu’existís pas.

Podèm pensar Mónegue independenta, e malgrat tot Mónegue emplega la moneda del vesin, los foncionaris del vesin, e non pas la seuna pròpria moneda e lo seu foncionariat. De mai dins Mónegue podrèm destriar que lo monegasc es talament occitan que fabrica un pont lingüistic, entre los que vòlon res del tot que lo provençal fosquèsse pas occitan, e los lengadocians que pensan que la lor bandièra es la sola que fabrica Occitània (la bandièra sense l’estela del Felibrige), en oblidar las istòrias de Niça (familha de Savòia dins lo reialme piemontés) o d’Aquitània… mai tanben en oblidar las istòria de Lemosin o d’Auvernhe (jamai redigida en pensar Occitània), veire de Dalfinat, sense oblidar los fòrs e costumas de Navarra.

La sola critica que Blanchet n’es portaire, es l’oblidança en tractar un jorn d’unas explicacions sobre, perqué lo provençalisme (embarrat en Arles) aguèsse jamai estudiar l’Estat reial d’Arle ! E donc s’espèra un libre sobre «l’independentisme arlatenc» en partent del dit «sant empèri» que la santa Arle ne fasiá capitala, e la sortida comerciala sus Mar Nòstra ! En esperant que ne fabricaràn pas un nacionalisme arlatenc, per envasir las tèrras oltra-Ròse que s’i parla tanben provençal ! E a la finala, benlèu que Blanchet trabalharà lo comtat de Provènça en explicar que son nacionalistas catalans, e que eles tanben se vòlon adicionar al grand esperit democratic catalan actual.

Pareis que l’occitanisme parla pas pron d’istòria… Aquò me farà bravament rire.

Mas concretament lo cantaire provençal Gui Bonnet es una de las meunas coneisséncias, donc uin jorn soi estat lo veire ; èra en Avinhon ; dins la campitala que lo 22 de setembre de 1791 abandonèran lo legalisme provençal, per lo donar a París. Es tanben l’endreit qu’a fabricat un sièti pel Felibrige, del fait que Avinhon mantunes borgeses se son vist enganats per fRANÇA, coma podèm legir sus aquel blòg, e realamnt sense m’èstre coordonat, sufís de gaitar la vida e non pas l’istòria, la vida dels Franceses en Occitània de uèi, snese garantiá que la frontièra de las autoritats germanica fosquèssen las bonas per tractar lo subjecte, nimai la frontièra del tractat dels Pirinèus es lo bon biais per parlar de Catalonha … anuèch !

Donc tornam a l’encontre, un encontre agradiu, car Gui Bonnet es un grand cantaire occitan, de cultura provençala e de lenga ortografida per Roumanille… Mas basta las grafias. L’encontre se debanèt en occitan (gascon d’un costat e provençal de l’autre), e sembla qu’avèm parlat pendent mai de 1 ora aital, sense pensar al Ròse e sa frontièra de division entre filhs de las dinastias francas. Puèi la sòrre es dintrada dins la sala, ela parla pas provençal, donc en francés questiona : «-vous êtes d’ou en Provence ?», la responsa l’aurà espantada : «soi de Bordèu», d’aquel temps justament èri de Bordèu, e parlavi un occitan de Bordèu (pels especialistas que vòlon en francés espepissar las diferéncias lingüisticas puslèu que las semblanças, e aiçò dins lo francés academic que mata l’occitan a l’universitat francesa d’Occitània). La sòrre de Giu Bonnet, s’estonèt alara : «-on parle provençal a Bordeaux ?». Lo monde que pòdon pas veire Occitània, son los que parlan francés (sonque en Provènça, e donc en Occitània) e que fan d’Occitània una especialitat istorica, politica, de sotmission al sistèma francés de la IIIena republica, son nacionalistas franceses (benlèu coma mèstre Jourdain fasiá de pròsa sense saber), un nacionalisme qu’a sempre agut mestièr d’expansion (Duinkerke a Tamanraset, per exemple), sobre l’esquina dels Occitans e de las Occitanas que son al mièg e sovent collaboradors al sistèma imperialista francés, que fosquèssen lemosin (Bugeaud) o provençal (Maurràs), veire collaboradors de la fabricacion d’Itàlia coma Garibaldi, lo nissart… O lo quite Enric III de Navarra per preferir devenir rei dels Francs, e çaquelà portar una patz de las ignoranças francesas en Occitània.

Restauracion de l’independéncia de Portugal, 1er de decembre 1640 :

L’existéncia dels Estats, e donc de las frontièras tip Sant Empèri germanic, son puslèu aleatòrias. Se cal mesfisar de las seunas usanças nacionalistas expansionistas.

-°-

Per evitar l’ignorança francesa, una sola solucion, la creacion d’una television de servici public per tot Occitània, per exemple France Télévision Occitània.

Ai desvirar una portada d’un mensual breton.